Destapem els desafiaments migratoris
El debat sobre l’impacte de la immigració recent a Catalunya es va obrint pas més enllà dels quatre tòpics paternalistes i benintencionats dels darrers temps. Que en el que va de segle la població registrada hagi crescut un vint-i-quatre per cent fins a ser més de vuit milions, que els nascuts fora de Catalunya siguin prop de quatre de cada deu residents o que en el darrer any, en l’intens trànsit de persones que arriben i marxen, se n’hagin quedat més de cent mil, mostra que estem parlant de la que torna a ser la variable social, econòmica i política més rellevant a què s’enfronta el nostre país.
Però, sigui per manca d’estudis sistemàtics, sigui perquè encara se’n parla amb restriccions mentals per la por a ser titllat de racista o xenòfob, el coneixement d’aquest desafiament, les seves conseqüències i les polítiques que caldria aplicar encara és escàs. Un bon exemple el tenim en el debat que s’ha produït en aquest mateix diari en el pla econòmic, amb les opinions altament qualificades d’Andreu Mas-Colell i Miquel Puig. I això que parlem de la dimensió probablement més objectivable i més quantificable, i entre dues persones que darrerament havien mostrat afinitats pel mateix partit polític.
En resum, i per veure la discrepància radical entre l’un i l’altre, per al primer, per dir-ho amb el títol del seu article (12 de gener), a "Catalunya: els immigrants sumen", tesi reiterada el 9 de febrer. En canvi, per a Miquel Puig, a "Catalunya: alguna immigració ja no suma" (25 de gener). Una idea que també reitera a "Catalunya lidera, però què?" (9 de febrer), on escriu que per créixer millor el primer que caldria fer és aturar el creixement demogràfic: “Som 8 milions, però ni un més fins que no hàgim proveït aquesta població dels serveis públics que necessita i fins que no hàgim estat capaços de proporcionar bons llocs de treball per a tothom”.
![00 Immigració General](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
Tanmateix, la qüestió –com ja apunta Miquel Puig– va molt més enllà de la dimensió estrictament econòmica i té unes profundes derivades socials. Primer, per com impacta en els serveis públics com l’escola i la sanitat. O en la demanda d’habitatge. Una vegada més, les restriccions mentals emmascaren la “complexitat” que les noves “diversitats” i “vulnerabilitats” –sobretot, que no faltin els eufemismes– introdueixen en la tasca docent, la sanitària o en la demanda habitacional, com si la dels autòctons ja no fos prou difícil d’encarar. En segon lloc, per les formes de vida que comparteixen un mateix territori però que són viscudes des de coordenades temporals i de socialització que suposen mons completament aïllats, si no incompatibles. Parlo de models de relació amb violència entre pares i fills que recorden els de fa setanta anys aquí, parlo de patrons de concertació matrimonial forçats per la família, parlo de pautes de dominació despòtica dins la parella, parlo de sistemes autoritaris de control religiós...
I, òbviament, tot això es tradueix en comportaments polítics que són resultat de les desigualtats, precarietats, greuges, amenaces, pors i victimitzacions –justificades o no– que, per totes bandes, es perceben i es viuen amb poca o molta objectivitat i contrast. Si davant de tota aquesta complexitat resulta que, a més, el país no disposa dels mecanismes jurídics necessaris per plantar-hi cara, si no pot comptar amb els recursos fiscals que la pròpia activitat econòmica produeix, si el marc de dependència política colonial empara els qui encara volen afegir més llenya al foc de la divisió i el conflicte –com la lingüística–, doncs ja em direu com es poden mantenir perspectives hipòcritament desdramatitzades no només sobre els immigrants, sinó sobre el conjunt de la societat bigarrada en què ens hem convertit. A hores d’ara, els elogis entusiastes de la multiculturalitat, els cants candorosos a favor de la diversitat convertida en festa –sempre recordaré aquell eslògan local, a Terrassa, que convidava a “disfrutar (sic) la diversitat”–, sonen a broma de mal gust.
L’ocultació de les veritables dimensions del desafiament migratori no tan sols fa difícil d’avaluar-les i buscar-hi remei, sinó que afegeix malestar i irritació als qui n’han de carregar les dificultats sobre les pròpies espatlles –siguin migrants, passavolants o autòctons–, i explica moltes de les derives polítiques indesitjades. Conèixer aquests desafiaments sense restriccions seria molt més útil que el recurs suat als tòpics ideològics habituals de les extremes dretes i esquerres –i també dels extrems centres, que n’hi ha!–, la funció dels quals sol ser treure’s les puces de sobre pel fracàs d’una societat cada vegada més desarrelada. No sé si la veritat ens farà lliures, però segur que ens espavilaria una mica més.
