Destrucció i salvació
Les pel·lícules de James Cameron sempre van més o menys del mateix. O bé hi ha un intrús destructor (Aliens, Terminator…) o bé un intrús salvador (Avatar, Terminator II). Són històries en què la tecnologia juga un paper preponderant, fins i tot a Titanic, on el vaixell representa la tecnologia punta de l’època, la qual tanmateix no serveix per a la salvació de ningú, més aviat és la seva dependència la que precipita el desastre. Cameron construeix mons de malson: aquell futur distòpic de les màquines dominant el món, que remet al mite clàssic dels imperis que cauran a mans dels que volen resistir i imposar una comunitat moral més digna (és el tema d’Star wars; la república contra l’imperi, etc.). El planeta Pandora de la pel·lícula Avatar era un paradís ecologista, però, poblat per uns éssers meravellosos, transposició tanmateix tòpica dels bons salvatges que va inventar Rousseau. Els na’vi vivien en un planeta fenomenal, ben lligats amb tots els éssers vius, amb tot un sistema de creences panteista. Però arriben els humans terrícoles a fer mal, a expropiar matèries primeres, a exterminar i desplaçar, en clara transposició sideral de 'l’aventura' europea a l’Àfrica o a Amèrica durant els segles més bèsties del colonialisme genocida.
La trama de la pel·lícula (que és semblant a la d’un western de primer nivell: Ballant amb llops) passa per la possibilitat que un humà s’infiltri dins la comunitat indígena amb un cos impostat gràcies a tecnologia punta –un avatar–; aquest, no només salva la tribu sinó que n’esdevé el salvador i líder, en la línia d’un Lawrence d’Aràbia.
La pel·lícula, quan va estrenar-se, va causar estupor. Cameron feia servir tecnologia 3D, i ha estat una de les poques pel·lícules que ha valgut la pena de veure d’aquesta manera, en un moment en què semblava que el cinema amb aquest grau d’immersió podria salvar la indústria, com abans ho havia fet el cinemascop. El problema era que l’experiència era tan immersiva i fins i tot corprenedora que creava fanàtics, espectadors que s’empassen tant aquest conte de fades galàctic que senten després que la vida en aquest planeta Terra —tan devastat i avorridot— no val la pena. Des de llavors que grups d’adeptes al film es reuneixen virtualment o presencialment i debaten sobre els seus temes, fins i tot desxifren la llengua inventada dels indígenes i l’aprenen com una nova forma d’esperanto.
Un cert –i justificat– masoquisme occidental lliga plenament amb la pel·lícula: ens sentim culpables i bruts per haver gairebé destruït el nostre planeta, fent apujar les temperatures amb el fum industrial i exterminant milers d’espècies, i alhora enyorem la vida tribal, innocent, de germanor i aire pur, que els na’vi ens evoquen. L’apocalipsi i el mite de l’origen, el paradís perdut en el cor del desastre mediambiental… Cameron ha trigat més de deu anys a donar continuïtat a aquesta història; per Nadal n’estrenarà la primera part d’una nova trilogia. El que poden originar aquests nous films en la mentalitat popular pot donar encara més embranzida a les opcions polítiques dements.
Melcior Comes és escriptor
