Els aranzels destrueixen el que fa grans els EUA
Deixaré que altres descriguin la destrossa econòmica que ja han començat a provocar els aranzels del president Donald Trump. El que vull és explicar els estralls que faran en la psique i l’ànima dels Estats Units.
Trump està construint murs. La seva política comercial no obstrueix només el flux de mercaderies, sinó també el flux d’idees, contactes, tecnologia i amistats. La seva política d’immigració fa el mateix. Ataca les institucions i col·lectius més implicats en l’intercanvi internacional: investigadors científics, universitats, el cos diplomàtic, organismes d’ajuda exterior i aliances internacionals com l’OTAN.
Vet aquí com es podria resumir en el fons l’agenda de Trump: aquest coi d’estrangers no ens cauen gens bé.
El problema és que, a la història de la civilització, les grans nacions occidentals han sigut terres de confluència. Han sigut llocs on gent de tot arreu s’ha conegut, ha intercanviat idees i entre tots n’han inventat de noves. En el seu llibre Cities in Civilization, Peter Hall analitza les ciutats més innovadores al llarg dels segles: Atenes al segle V aC, Florència al XV, Viena des de finals del XVIII fins a la vigília de la Primera Guerra Mundial, Nova York des de finals del XIX fins a mitjans del XX, i més tard la regió de la badia de San Francisco.
Totes eren punts de trobada per a gent de diferents països. Com diu Hall: “La gent es troba en aquests llocs, la gent parla, la gent escolta la música i les paraules dels altres, ballen els balls dels altres i assimilen els pensaments dels altres. I així, per un accident geogràfic, salten espurnes i de la trobada en surt una cosa nova”. Això, diu, passa en terres de confluència, llocs que fomenten la interacció global. Aquests llocs comparteixen unes característiques: són oberts de mires, no són classistes ni jeràrquics, i són informals. Segons Hall, la innovació econòmica esclata “en llocs amb una rica xarxa de canals d’importació, que al seu torn es converteixen en canals per a noves idees”.
I així eren els Estats Units abans: com a nació on confluïen els camins, atrèiem immigrants molt motivats que volien ser al lloc on passava l’acció. Defensàvem el lliure comerç. El colonialisme britànic i l’internacionalisme nord-americà van convertir l’anglès en el més semblant que tenim a una llengua universal.
Aquest era el nostre futur. En un article titulat “America’s Edge”, publicat per Foreign Affairs el 2009, Anne-Marie Slaughter afirmava que al segle XXI el poder quedaria en mans dels països que se situessin al centre de les xarxes, i que els Estats Units estaven en molt bona posició per exercir aquest paper. Tenim una població molt diversa amb connexions a tot el món, aliances a l’altra banda de dos grans oceans i les millors universitats amb un elevat nombre d’estudiants estrangers.
Ara s’estan carregant tot això. Però tampoc és el que em preocupa més. El que em preocupa més són l’esperit i els valors del país. La psicologia de la gent es configura segons les condicions que l’envolten. Les condicions que crea Trump fomenten una mentalitat que prioritza la seguretat: ens amenacen; el món és una selva de suma zero amb guanyadors i perdedors; hem de protegir, protegir, protegir. Hem de construir murs.
Com ja he dit abans, el problema és que, si ens fixem en la cultura de les societats en el seu apogeu, la mentalitat que hi trobem és ben bé la contrària. A Civilisation, el llibre en què investiga els moments d’esplendor de la història occidental, el crític d’art Kenneth Clark arriba a la conclusió que els períodes més brillants es construeixen sobre una gran confiança: la confiança d’una nació en les seves lleis i capacitats. Aquella cultura compartida basada en la confiança infonia coratge social i esperit aventurer a la població.
Per exemple, pensem en la mena de persones que impulsen la innovació i el dinamisme. Com són?
Busquen situacions desconegudes. Els entusiasma la novetat. Com va escriure el periodista Adam Hochschild: “Quan soc en un país radicalment diferent del meu, m’adono molt més de tot. És com si em prengués una droga que em permet veure coses que normalment em passen per alt. Em sento molt més viu”.
Tenen una curiositat diversiva, és a dir, el que els interessa i entusiasma abasta molts àmbits. Els premis Nobel són com a mínim 22 vegades més propensos que els altres científics a tenir un hobby de més a més, com ara la màgia, el teatre, la dansa o algun altre tipus d’interpretació.
Els seus amics pertanyen a un ampli ventall social. Durant les dècades anteriors a la publicació de L’origen de les espècies, Charles Darwin va mantenir una correspondència regular amb com a mínim 231 científics de 13 camps diferents, de l’economia a la biologia.
Són capaços de combinar visions dispars del món. La creativitat sol sorgir quan es combinen dues galàxies d’idees. Pablo Picasso va combinar el retrat occidental amb les màscares africanes. Johannes Gutenberg va combinar la xilografia, la fabricació de monedes i la premsa de vi per crear la impremta.
Busquen el creixement continu. Volen ampliar els seus interessos i vincles amb l’afany de superar-se contínuament. Podem detectar aquesta mena de persones perquè passen per diferents fases. Sempre en procés d’aprenentatge, al llarg dels anys van canviant d’interessos i visions del món, fan miques una manera de trobar el significat de les coses i en creen una de nova. Ralph Waldo Emerson la va encertar quan va dir: “Un home no és genial pels seus objectius, sinó per les seves transicions”.
Hi ha un nom per designar els valors i la postura que descric aquí: cosmopolitisme. El cosmopolita té arrels en una ciutat i una nació, però dona gran valor a molts altres corrents culturals nacionals i n’aprèn molt. Com he expressat en una frase que he fet servir en altres ocasions, la seva vida és una sèrie d’exploracions agosarades a partir d’una base segura.
De vegades fa l’efecte que el segle XXI ha sigut testimoni de repetits atacs al cosmopolitisme des de l’11-S. Un líder rere l’altre apel·la a la por a la impuresa i l’amenaça. Aquesta atmosfera mundial tan mesquina fa minvar el contacte entre els pobles, però també esclafa l'esperit d'aventura que ha sigut el millor tret definitori dels Estats Units. Trump, de dimecres passat, en va dir Dia de l’Alliberament, però Dia de l’Estancament hauria sigut més exacte.
Si els Estats Units són encara els Estats Units, aquests aranzels seran el punt d’inflexió de la presidència de Trump. Els nord-americans s’indignaran per l’inútil sofriment econòmic que els estan infligint i, des d’un punt de vista més subtil, estaran fastiguejats per la covardia dels valors que representen.
Copyright The New York Times
