Desvirtualitzem-nos i salvem el món

Ja tocava una alegria i la Diada de l’OCB de dia 5 de maig ho va ser. I grossa. Naturalment, hi va haver guerra de xifres, com sempre, però és que les tradicions s’han de respectar.

Per ventura convé aclarir que els “7.000 manifestants” comptabilitzats per la Policia Local són inevitables i sempre ho seran. La plaça Major de Palma fa 40 m d’ample per 90 m de llarg: total, 3.600 m2. O un poc menys, si tenim en compte diversos elements i obstacles. O sigui, que dir que diumenge passat hi havia 7.000 persones, voldria dir que hi havia dues persones per m2, que és el que ha de dir un pla d’emergència prudent i, segurament, el que deu dir el pla oficial d’evacuació de la plaça. És a dir, que les fonts oficials no diran mai que hi havia més de 7.000 persones. Ni en aquesta ni en cap manifestació futura, perquè dir-ho seria admetre que es va superar (doblar?) l’aforament de seguretat. O sigui, que érem “7.000” i ja ens entenem... Com els 300 de les Termòpiles, que també va resultar que n’eren molts més.

En qualsevol cas, molts. I tots analògics. Tot un rècord de l’era postpandèmica. I una gran fita que tothom va celebrar amb l’alegria del retrobament i amb una agradable sorpresa per la recuperació de la capacitat de mobilització col·lectiva. Un gran èxit, en definitiva.

També una bona ocasió per reflexionar sobre la salut dels moviments socials i sobre el nivell de compromís dels ciutadans, perquè és una mica inevitable pensar que un poc sí que ens hauríem de preocupar.

I encara sort que els estudiants universitaris s’han començat a deixondir –com a mínim a Barcelona, València, Madrid o Euskadi– seguint l’exemple dels campus USA, on la protesta a favor de Palestina ha deixat titulars insòlits com les denúncies d’Amnistia Internacional per les actuacions desproporcionades de la policia –ja hi ha més de 2.500 detinguts i no tots són negres!– o com la cancel·lació de la sagradíssima cerimònia de graduació en algunes universitats com la de Columbia. Es pot ser més antiamericà?

Les incipients mobilitzacions universitàries arreu de l’Estat són un bri d’esperança en un context en què no és que els estudiants no siguin especialment compromesos i combatius: és que han abandonat literalment el campus. Les notícies sobre l’absentisme escolar universitari són desconcertants: els universitaris van poc a classe, però, sobretot, han abandonat les activitats no lectives, els programes de voluntariat, les lligues de debat... o els espais de lleure. O sigui, que tampoc passen el matí al bar. I així, és molt difícil fer comunitat.

Els experts que analitzen la qüestió ho atribueixen a les dificultats per motivar i despertar l’interès dels alumnes, per la creixent impossibilitat de molts d’estudiants per concentrar-se en llargues sessions teòriques i per la preferència dels universitaris per “nodrir-se intel·lectualment” en el campus virtual, en detriment del campus convencional. Millor descarregar-se una presentació o un vídeo del Moodle que anar a classe i prendre apunts. 

Ja estam que són signes del temps i que és normal que les coses evolucionin i que els costums s’adaptin a la realitat canviant. Però també és cert que estam parlant de l’avantguarda intel·lectual del país i pensar que la seva capacitat d’interessar-se o concentrar-se està davallant no és gaire tranquil·litzador.

Les dificultats de concentració i la creixent falta d’interès per la realitat són en gran part atribuïbles a l’abús de pantalles i d’entorns virtuals hiperestimulants i fortament addictius. I a l’scroll permanent com a manera d’interpretar el món i relacionar-s’hi. Si qualque cosa no aconsegueix interessar-nos en deu segons, pantalla nova, que no te les acabaràs...

El debilitament de l’atenció i de la capacitat de concentració, però, no són patrimoni exclusiu dels joves. L'acceleració i la fragmentació produïdes a tots els entorns –familiar, escolar, laboral, social…–, la infoxicació permanent, la sacralització de l’oci, la infantilització social, l'obsessió per les sèries, les xarxes o els citybreaks... afecten també els adults de totes les edats, que es declaren incapaços de gestionar el seu temps i, sobretot, de trobar temps per al compromís o la mobilització. Passar pantalles al sofà és tan absorbent... 

Realment tots hauríem de reflexionar seriosament sobre les nostres prioritats. I fer l’exercici de repassar fil per randa què feim des de les 7 h de dilluns fins a les 23 h de diumenge i què és exactament el que ens està robant un temps que necessitam asserenar i invertir urgentment en altres matèries.

Perquè, amb permís del Míster: “Si ens aixequem ben d’hora; però ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora; sense retrets (i amb la meitat de les pantalles, hi afegesc jo); creieu-me, som un país imparable”.