Deu anys de 15-M, quinze d’independentisme
Ara que s’ha celebrat els deu anys del 15-M, observat amb una indissimulada simpatia, crec que té interès comparar aquest moviment amb els quinze anys d’independentisme, sempre sospitós de precipitacions, enganys i fractures. Comparar és sempre un exercici útil, no tant per buscar semblances o trobar diferències com per ajudar a caracteritzar millor cada un d’aquests dos moviments que han determinat canvis fonamentals en la cultura i els espais polítics de catalans i espanyols.
El primer que cal assenyalar són els diferents orígens temporals i els desencadenants, perquè sovint s’han volgut confondre. Així, el 15-M és indiscutiblement fill de la crisi econòmica del 2008, que a Espanya no havia estat assumida com a pròpia fins al 2010. I el 2011 esclatava el 15-M, expressió del malestar que se’n derivava. En canvi, com mostren clarament les enquestes disponibles, l’independentisme es desvetlla durant els darrers quatre anys dels governs d’Aznar i es fa gran amb l’evidència del fracàs de la reforma de l’Estatut del 2006. Tot i que no té data fundacional, és entre el 2004 i el 2006 que cal situar el tomb sobiranista expressat més com una esperança que no pas com la indignació que era pròpia del 15-M. La sentència del TC del 2010 ja és resultat de la consciència a l’Estat de com s’enfilava l’independentisme a Catalunya i de la voluntat d’aturar-lo.
També diferencia radicalment el 15-M del moviment independentista que el primer és fruit del populisme antisistema, allò de “els de baix contra els de dalt” i de l’antipolítica. En canvi, el sobiranisme no és un moviment rupturista amb el sistema i per això pot fer virtut del somriure. A més, és ideològicament transversal i amb una forta presència de les classes mitjanes, això sí, camí d’empobrir-se. L’únic trencament que proposa el sobiranisme és amb l'estat espanyol, però democràticament. Té una forta base associativa, primer molt diversa i després concentrada a Òmnium i l’ANC. I, si més no fins a la resposta a la repressió, l’independentisme es mostra tranquil.
En tercer lloc, cal observar l’expressió política institucional d’uns i altres. A una banda, hi ha la creació de Podem. A l’altra, el gir independentista de Convergència, que se suma a l’horitzó d’ERC i la CUP. La primera sorpresa per al 15-M es produeix a les primeres eleccions espanyoles, el 2011, quan, malgrat la magnitud de les mobilitzacions, el PP obté una gran victòria electoral. I després que Podem aconseguís el 21 per cent del vot el 2015 i el 2016 –el seu topall–, en només tres anys el suport a les eleccions del 2019 baixa fins al 13 per cent. L’independentisme, en canvi, segueix una línia ascendent des del principi, tot i les dures maniobres i amenaces de l’Estat. I malgrat la davallada de participació, el 2021 ja supera el 51 per cent del vot al Parlament de Catalunya. A Podem el posa en crisi fer política institucional. A l’independentisme, en tot cas, no saber-ne fer.
És clar que els dos processos han interferit en els respectius discursos i estratègies. Des dels inicis es va veure que el 15-M, de lògica esquerrana i espanyola, se sentia incòmode amb l’independentisme, de lògica transversal i catalana. I viceversa. D’aquestes desavinences se’n podria escriure moltes pàgines, però el cas de l’Ajuntament de Barcelona, on aquest espai prefereix el suport del vot de dreta abans de reconèixer la victòria independentista d’ERC, és prou simptomàtic.
I en darrer lloc, el que potser és més significatiu de tota la comparació entre el 15-M i el moviment independentista és el destí actual dels seus líders. Els primers, molt majoritàriament, tenen càrrecs de representació política o s’han col·locat a l’administració pública. Els segons són a la presó i l’exili, a part dels més de tres mil afectats per la repressió política i judicial. I mentre uns "ho tornaran a fer”, els altres van plegant.
Salvador Cardús és sociòleg
