Fa poques setmanes es van complir deu anys des que Carles Capdevila em va oferir una columna setmanal a l’ARA. El Carles, gran persona i professional que malauradament ja no tenim amb nosaltres, em va dir que l'espai era lliure, i que abordés el tema que desitgés. “Apostem per la pluralitat –em va dir–, sabem que en molts aspectes econòmics i polítics penses de manera diferent de la línia editorial del rotatiu, però això és precisament el que volem. Altres veus, altres perspectives".
Més endavant, tant Esther Vera com Ignasi Aragay i Toni Güell van continuar confiant en mi i van mantenir aquesta mà estesa a la llibertat d'opinió i la pluralitat. L’ARA mai m'ha coartat una sola paraula, opinió o tema. M'ha donat llibertat absoluta. Per això puc dir que l’ARA és un diari lliure, plural i professional.
Mantenir un columnista deu anys és també una demostració de lleialtat, de compromís, fins i tot de magnanimitat perquè, després d'aproximadament 500 columnes, és fàcil perdre corda o gràcia, o repetir-se o pensar que aquesta persona ja podrà aportar poc de nou, i es pot caure en la temptació de substituir el columnista. I han continuat confiant en mi.
Els diferents redactors amb els quals cada setmana polim el text o que m'ajuden a capturar errates que se'm puguin colar han estat tots, sense excepció, d'una professionalitat i proximitat sense parangó.
Per part meva he intentat sempre aportar valor al lector. Oferir una perspectiva diferent, ampliar la seva mirada o, senzillament, explicar o aclarir conceptes econòmics. Grosso modo, les meves columnes han versat en un 80% dels casos sobre economia, un 10% sobre política i un 10% sobre temes socials, de la vida, emocions i sentiments. Especialment a l'estiu, per descansar del dia a dia econòmic i reflexionar sobre qüestions de l'ànima.
Mai he tractat d'agradar al lector (ni de disgustar-lo!). Sé que tinc haters i (suposo!) lovers. Però això és part de tot plegat. Publicar prové de públic. El públic opina i és lliure, i escriure és exposar-se. Ara bé, exposar-se a l’ARA és un luxe. Un lloc que sento propi i on, mentre encara vulguin la columna de Correpins i boticlastes, aquí em tindran. Cinc-centes vegades gràcies. A l’ARA i als lectors. Seguim per a bingo.
