Déu no ha mort! (I)
La religió capitalista desacredita la quietud i aposta per finançar l’acceleració, la velocitat i el moviment
PalmaNietzsche es va precipitar afirmant la mort de Déu, perquè la humanitat ha trobat el substitut ideal en l’esperit religiós del capitalisme com a culte universal que dona un sentit immanent a la vida. El capitalisme i els seus valors seculars s’alcen com a bèsties triomfants devoradores de persones, resistències i alternatives. Benjamin tenia raó quan definia el capitalisme com una religió secular i utilitarista basada en una gran consciència de culpa i deute que exigeix una fidelitat extrema. Però s’equivoca dient que és una religió sense dogmes. Pens, en canvi, que és una religió ultradogmàtica i fatalista que es presenta a si mateixa com el destí de la humanitat i la fi de la història. Els seus dogmes principals són la sacralització del creixement i la propietat privada, la confiança cega en el mercat, la definició d’una naturalesa humana egoista i individualista, la fe en la idea de progrés, la vindicació de l’acceleració i el productivisme, i les solucions tecnològiques a tots els problemes.
El capitalisme com a religió és un culte al creixement que exigeix increments permanents de productivitat i una activitat consumista incansable i sense fre que reclama sacrificis humans, provoca descontent i malestar i un deteriorament irreversible del medi ambient i la qualitat de vida. El creixement es mesura amb el Producte Interior Brut (PIB) un indicador de nivell de vida que es basa en l’engany de considerar que tot el bo i dolent que pugui passar té efectes positius sobre l’economia.
El capitalisme no existiria sense la confiança en el mercat ni l’oblit de les limitacions naturals ni de la resta d’impediments que posen traves a la satisfacció dels capricis i les falses necessitats. Té a veure amb estimular la desmesura sota la convicció que “més sempre serà millor”.
La religió capitalista construeix la concepció d’home que més s’adequa a la seva conveniència, i que es defineix bàsicament per ser blanc, patriarcal, dominant, propietari i essencialment individualista, egoista i antiestatalista. L’home econòmic per excel·lència és l’empresari d’èxit que disposa de poder, autonomia, influència i doblers que inverteix mogut per l’afany de lucre. Aquest model d’home es caracteritza també per ser racional i calculador i seguir els instints naturals de cobdícia i competitivitat.
Fe en la idea de progrés
Un altre dels dogmes capitalistes és la fe en la idea de progrés, entès exclusivament com a desenvolupament econòmic, malgrat ocultar-se sota els noms de capitalisme verd, desenvolupament sostenible i humà. L’economia de mercat governa el món i sap calmar els sentiments de por i culpa que provoca viure per damunt de les possibilitats amb la promesa de prosperitat i l’obtenció de beneficis futurs.
La religió capitalista desacredita la quietud i aposta per finançar l’acceleració, la velocitat i el moviment. El desig de desplaçar-se és imparable i s’accentua a l’estiu, quan milions de persones viatgen i massifiquen les principals destinacions turístiques del món. El reconeixement del dret universal a viatjar i l’acció dels estats democràtics per satisfer-lo són obstacles que no permeten aturar l’impacte ambiental i territorial del turisme, ni tampoc atendre les demandes dels residents que també viatgen i turistitzen altres ciutats i països.
L’acceleració actua en múltiples direccions, envaeix tant l’àmbit laboral com personal. D’una banda, és útil per assolir quotes elevades de productivitat, però també afecta les relacions interpersonals, ja que fa i desfà amistats i parelles. Les aplicacions tecnològiques se succeeixen sense aturall i el ritme de producció augmenta amb la publicitat i l’obsolescència programada. L’acceleració afecta especialment l’evolució humana i dona ales al transhumanisme en l’objectiu de superar les limitacions biològiques i acomplir el vell somni humà de la fusió amb la màquina. El culte a l’acceleració ha centrifugat les idees i ha donat lloc a l’acceleracionisme, un moviment polític ultraconservador.
El passejant despreocupat és censurat. Vaguejar i vagarejar són pecats capitals perquè són activitats improductives que alenteixen el temps, no respecten el culte a l’acceleració, ja que impliquen moure’s amb lentitud, sense una finalitat comercial. La improvisació i la indolència estan condemnades a desaparèixer. No hi ha temps a perdre. El temps és or. Està prohibit avorrir-se, perquè amb l’avorriment sorgeix la temptació de pensar.
Els déus capitalistes són amants de la tecnologia i han geolocalitzat el nou Olimp, la seva seu, a Silicon Valley, sota el govern de Google, el déu suprem de la informació, que viu acompanyat del déu televisiu de la fama i el famoseig; l’esteta de l’eterna joventut; la deessa de la postveritat; el Déu informàtic dels microxips i els semideus del treball productiu i especulatiu, la publicitat i el consum, i altres divinitats.
Els déus domèstics s’identifiquen amb objectes de culte, com el comandament a distància, les tauletes digitals, els jocs d’ordinador, l’Spotify, el WhatsApp i el TikTok. Dins la categoria d’objectes més cotitzats hi figuren l’automòbil, la targeta de crèdit, l’aplicació de Bizum, el mòbil, l’autoretrat, l’aire condicionat, la cadira de gamer, Instagram, la pilota de futbol, les ungles decorades, les hamburgueses, els cascs de música, els patinets elèctrics, els pírcings i tatuatges. La idolatria de les mercaderies segueix una jerarquia, en la qual l’automòbil ocupa el primer lloc perquè atorga al propietari el conjunt més preuat de virtuts: la velocitat, la llibertat, el prestigi social i una identitat única i singular.
Culte a la desconfiança
El treball productiu és un altre semideu qüestionat pels heretges que lloen l’oci i la societat convivent. Les mercaderies dormisquegen la consciència, suplanten els autèntics desitjos de felicitat i impedeixen sortir del malson productivista. Es rendeix culte a la desconfiança. L’infern són els altres, perquè són vists com a competidors en potència. La pobresa torna a ser una malaltia contagiosa, i el pobre esdevé un desgraciat a qui es declara culpable del seu estat per haver errat i pres males decisions.
Hi ha una tribu d’apòstols fanàtics que acompanyen aquestes divinitats amb la missió d’aturar qualsevol iniciativa que surti una mica del camí consumista, formada pels programadors d’ideologies, influenciadors, cirurgians plàstics, economistes i polítics ultraliberals i neoconservadors, predicadors de l’eterna joventut, acòlits de les ungles llargues, tatuadors i perforadors de pells i altres creadors de bellesa a la carta, a més d’experts de l’entreteniment i la telerealitat, programadors de jocs i videojocs i productors d’ombres, sèries i pel·lícules.
Entre els profetes del capital destaquen els influencers o generadors de continguts digitals. Les seves opinions mouen muntanyes i es desplacen més aviat que el pensament. Els destinataris preferencials són les ments immadures dels joves que no estan preparades per discriminar la xerrameca i els sofismes de les idees clares i distintes. Una part representativa dels influencers prediquen les bondats de la tecnologia i el seu estil de vida consumista, marquen tendència, beneeixen els fidels seguidors amb publicitat i opinen de tot sense saber de res amb profunditat. El més preocupant és que sembren la seva ignorància en la terra fèrtil i el clima favorable de la postveritat. A vegades no conviden a contrastar el que diuen i són incapaços de separar la palla del gra.