Ni Déu parla català?
El maig de 1914 hi ha miracle a Tarragona. Antolín López Peláez, de Manzanal del Puerto (Lleó) i fill d’un guàrdia civil, comença a parlar i escriure català. Només porta sis mesos aquí. Un prodigi. El novembre de 1913 havia pujat al cel com a arquebisbe de Tarragona. Però el paio era molt terrenal i de seguida tot: paraules, cartes, renecs. Al Congrés Excursionista de Tarragona ja fa la soflama en català. Al Seminari munta la Càtedra de Llengua i Literatures Catalanes. Amb Déu també parlava en català. No era l’únic.
Juli Carsalade du Pont aprèn català d'ençà que és bisbe de Perpinyà, el 1900. Hi sermoneja i restableix l’ensenyament del catecisme i les prèdiques. Com a pastor mimètic, dona exemple al seu ramat i usa un idioma que, aleshores, era el de la majoria dels nord-catalans. Un dia va aixecar les mans i va dir als seus clergues: “Parleu, canteu i pregueu en català. El dia que deixareu de fer-ho, ja no sereu catalans”. I va passar. Dins i fora de les esglésies.
El 17 de setembre de 1995 a Montsó es fa la darrera missa. Això és un funeral. Un capellà de l’Espanya nacionalcatòlica eterna reparteix granades atòmiques en forma d’octavetes: “La nueva diócesis nos dará la tranquilidad de no sentirnos presionados por una cultura ajena a la nuestra; con el decreto [de segregació] no hay hábito ni vencedores ni vencidos, como pretenden hacernos creer los defensores de los “països catalans”; Lérida por su progressiva y radical catalanización, ha dejado de ser la “casa común”. S’han petat el bisbat de Lleida. Neix l’artificial bisbat de Barbastre-Montsó. Ho annexionen tot. S’han rebentat més de 8 segles espirituals i reals conjunts: bisbat, cultura, llengua, persones… Déu ja no parla català a les esglésies de la Franja. La croada ha començat.
El bombardeig és atòmic infernal incessant. L'endemà ja reclamen les obres d’art de les esglésies rapinyades, després de Sixena, neix el LAPAO... La indústria armamentística de l’odi va a tot drap. Rentadora. Piconadora. Lobotomia. En trenta anys la Franja s’està convertint en una rampa de llançament on desembarquen importants empreses catalanes per sortir volant econòmicament. Substitució. El desert dels Monegres s’està tornant verd amb aigua: miracle. Els processos migratoris de catalans cap allà ja han començat. La fe és espanyola i parla castellà. Déu ha mort.
La Franja, la Catalunya Nord, el País Valencià, les Balears… I ara Catalunya. Tots han estat camps de proves nuclears. Sempre fan esclatar el mateix: la llengua. El que uneix destrueix. El català s’aprenia per l’aire i el feien servir bisbes no catalans i sense institucions. Ara no es pot aprendre ni amb intel·ligència artificial o animal. Tot són problemes, excuses, mals rotllos. Necessitem entendre que ens estan destruint i ens estem autodestruint. Això no és una gimcana de felicitat, un festival de simpaties: això és una guerra. Ens volen exterminar. Ens volen arrencar la llengua. I si poguessin fer-ho físicament ho farien. I ho deixem fer. Ens vam creure el que no es pot creure. Res és gratis, tot costa molt. Res fa riure, tot fa plorar. I ni Déu se salvarà ni ens salvarà. No hi ha fe que valgui. Tot ho tenim en contra. Només ens tenim a nosaltres mateixos. Es pot fer. Però s’ha de fer. Com em va dir un capellà empresari, "potser la meua església-empresa és petita, però la meua campana és molt gran". Soroll i dolor.
