Déu

Estic preocupat perquè, les darreres setmanes, i de qualque manera, Déu em persegueix o potser jo a ell. El passat 27 d’octubre Joan Mesquida, company de columna d’opinió en aquest mateix diari, va presentar a Porreres el seu llibre de títol prou suggeridor: Tomarse a Dios en serio. Havia llegit les planes inicials de la presentació del llibre i sentia curiositat. Quasi sempre m’agrada allò que escriu en Joan perquè em fa pensar, m’enriqueix i em descobreix mons que no he explorat. Si qualque vegada he cercat Déu, ho he fet des de la meva racionalitat i des de les pors més profundes; evidentment no l’he trobat. En canvi, en Joan ens presentà a Porreres un Déu transformador i engrescador, proper al que no es pot explicar. I que –si ho vaig entendre bé– el trobarem dins un món o espai íntim que defuig allò material i precisa d’un esperit tranquil.

Al mateix temps que estava engrescat amb aquestes lectures, cercava documentació, textos i escrits sobre la saviesa de les mares i els pares del desert. Enguany, l’Obreria de Sant Antoni a sa Pobla m’ha encarregat fer una xerrada en el marc de les festes de Sant Antoni, data assenyalada de la identitat poblera. Fa anys que tenc aquests temes al cap: els primers cristians, l’escissió amb el judaisme, la temptació de l’arrianisme, el moment de l’aparició dels evangelis, el control de Roma sobre el món occidental mitjançant la incipient aparició d’una nova religió monoteista. Els segles en què la gent humil del Baix Egipte ho deixaven tot –excepte el Nou Testament– i anaven a viure a les coves del desert, envoltats de silenci i de la més estricta solitud. Evidentment no som teòleg, però les curolles històriques que m’han acompanyat al llarg de la vida m’ajudaran a fer una aproximació a aquella gent i la seva època. Em deman quines necessitats i inquietuds tenien aquelles dones i homes que vivien al desert. Com quasi sempre, tenim massa preguntes i poques respostes. Sant Antoni Abat, sense saber llegir ni escriure, va viure aquells anys i va esdevenir una peça clau i un exemple per als creients dels segles posteriors. Eren els inicis d’un cristianisme africà –em deia Mesquida–, un fet que sovint solem obviar. 

Realment, parlam poc de Déu avui en dia. Joan Mesquida, en el seu llibre, diu que no ens prenen seriosament Déu. Parlam de la part humana de Jesús, cercam experiències espirituals, però allò sobrenatural ha quedat arraconat. L’autor ens explica que a la societat actual Déu ja no és necessari, perquè hem convertit la religió en una qüestió de moral i la part de misteri i de salvació la deixam fora, l’hem buidada de contingut i la gent s’avorreix. La sensació que tenim és que Déu és una molèstia, fa nosa; actualment ningú vol exigències ni fites. Vivim una època en la qual cadascú fa el seu camí. No volem que ningú ens digui com l’hem de fer. La felicitat ja no és una fita clara. La lligam al concepte de llibertat. D’aquesta manera Déu no hi és present perquè sí que ens marca unes fites clares. En certs moments la paraula de Mesquida és crua i crítica, però veraç: “Hi ha creients que arriben a la conclusió que Déu no serveix per res. Quanta gent hi ha que s’ha fet enfora de Déu, perquè quan ha estat l’hora de la veritat no li ha respost, o no sap com trobar-lo...” Quina és la sortida? I amb humilitat Joan Mesquida ens va obrint finestres i portes perquè trobem les respostes. Almenys la seva intuïció.

El passat octubre va anar així, necessitava conservar una mica de seny davant el que passava a la terra promesa per Déu al poble jueu. Recordau Judea, Samaria i Galilea. La terra on habiten els descendents d’Ismael i d’Isaac, fills d’Abraham. Vaig pensar que cercant històries de la bellesa de Déu, aquestes m’ajudarien a fer més suportable la sang vessada i tanta ignomínia. Fins i tot vaig arribar a pensar que si necessitam un Déu, aquest no se’ns hauria d’assemblar en res. N’hauríem de tenir prou sabent que existeix, que està present, sense més explicacions. Moisès és el primer que ens va posar en contacte amb un Déu veritablement transcendent, absolut i inintel·ligible. Aquest és el Déu del cor. No tinc cap necessitat d’un Déu que puc entendre.