En una setmana de pluges faig anys, una xifra redona, i el mal de genoll que tenc sempre que plou, ara l’atribuesc a l’edat. Intent no celebrar-ho, com sempre, però ara sembla que no vulgui assumir que em faig gran. Potser els anys em fan ser més malsofrit, però amb segons què, més sull, però amb segons qui. Sí que és vera que ja no toler segons què i m’estim més vomitar que pair. Hi ha algunes misèries de la vida que continuu deixant passar, però not que m’irriten més els posats, els oportunismes o els discursos buits. Deuen ser els anys.
Un parell de dies anant pel Parlament aquesta setmana em basten per detectar que estic sensible. M’ofèn, per exemple, que el president del PP balear jugui massa a fer-se el bo. En una comissió parlamentària, Miquel Vidal diu que ningú estima més la nostra llengua que ell. Però quan parla, no sent un senyor de Santanyí, sinó el secretari general de José Ramón Bauzá, el president que més ha fet per denigrar la nostra llengua, el president que l’ha emprada per dividir.
M’acceler quan Podem es creu que posant-se la camiseta verda i criticant un nomenament de tercera podrà compensar el desgast de permetre que el PSOE governi. El PP, que fia en Podem la seva tasca d’oposició, ja s’atreveix a indicar-li on ha de mossegar. En el darrer ple, l’exconseller Lafuente els recriminava que es despistassin amb la designació de Fernández Tarrés i deixassin passar la important, la de Juli Fuster. Per cert, m’indigna que el partit que més familiars ha col·locat vulgui donar lliçons. I em sobta també que Podem s’erigeixi ara en veu d’una comunitat educativa que té veu pròpia. Hi ha en l’actuació d’aquest partit un punt d’ingenuïtat que s’agraeix, però també hi ha un punt d’ignorància que comença a cansar.
No deixa de capficar-me la capacitat de MÉS per autoanul·lar-se. El partit que més va guanyar resulta que era més visible quan era més petit, abans d’entrar al Govern. Els socialistes, en canvi, s’han fet seu el Govern. Treuen més rendiment que mai als seus pitjors resultats. No canvien el pas, com si la ‘nova política’ només fos un remor. Van fent, amb una cuirassa d’acer. Impassibles a les crítiques dels socis, que ja fan més mal als de MÉS que a ells mateixos. Ells, com si plogués.
M’obsessiona veure com s’enreda l’esquerra, pardalejant amb l’ecotaxa en lloc de posar data i hora per a la seva aplicació o negociant les quatre obvietats d’una llei d’IB3 que ja s’haguessin pogut tancar fa tres mesos. M’irrita que en el primer ple del Parlament -d’aquest nou Parlamen- no es parli dels refugiats, una crisi que ens retrata. I, en canvi, es perdi el temps en debats estèrils, buits, que només cerquen el titular fàcil, que no trauran a ningú del solc.
M’impressiona l’habilitat d’El Pi per situar-se i el potencial que mostra per menjar terreny a un PP més desnortat que mai. I em sorprèn el camí sense sortida que ha emprès Ciutadans a les Balears, un partit que, de moment, demostra no tenir discurs si el treus de la llengua i de Catalunya.
I sobretot em crispa pensar ara que estic donant voltes a totes aquestes beneitures en lloc de gaudir d’haver-ne complit un més. Deuen ser els anys.