Un deure del pròxim govern

Som a un mes i mig de les eleccions al Parlament. La legislatura catalana s’esgota, amb el govern d’ERC esforçant-se per apagar els conflictes amb la pagesia i amb els funcionaris de presons. Abans n’havia tingut amb el personal mèdic i amb els mestres. Potser a l’executiu de Pere Aragonès li ha faltat traça, i segur que li ha faltat múscul parlamentari per fer front a aquests incendis sectorials. Però la crisi de la funció pública és un fet global i perllongat en el temps. I, a més, ja se sap que és en període electoral quan els governants se senten més febles i els sindicats ensumen la sang. Per tant, res de tot això s’escapa del guió previst, excepte la malaurada mort de la cuinera Núria López a la presó de Mas d’Enric, un fet prou greu per exigir que s’incrementi la seguretat del personal penitenciari, però potser no tant per conculcar els drets dels presos ni per posar en qüestió el model penitenciari català, que ha estat defensat per exresponsables de tots els colors polítics en un article conjunt en aquest diari.

El Govern enarbora xifres rècord d’inversió i de contractació en els sectors que més durament van patir les retallades fa una dècada. I, malgrat tot, la percepció general, no només a Catalunya, sinó també a tot l’Estat, és que el sector públic està en crisi, que és ineficient, que no dona l’abast i que no ha aconseguit agilitar la relació amb la ciutadania malgrat la creixent digitalització de processos i tràmits. Sens dubte, la inestabilitat política a Catalunya no ha ajudat a afrontar aquest problema enorme, que demana ambició, coratge (per prendre decisions susceptibles de contestació social) i pensar a llarg termini. En el cas català, és evident que estem pagant la factura del fort i ràpid creixement demogràfic dels últims anys, l’envelliment de la població i també, és clar, l’envelliment del funcionariat, que fa cada vegada més difícil la implementació dels canvis necessaris per reduir la burocràcia i fer més accessible l’administració als ciutadans.

La funció pública demana accions contundents, però no una serra elèctrica com la que branda Milei a l’Argentina. Per molt liberal que un sigui, ha d’entendre que una societat pròspera necessita uns serveis públics eficients, no només per una qüestió de solidaritat o de justícia social. Com assenyalava recentment el professor Carles Ramió, expert en gestió pública, aquest problema no afecta només els sectors més vulnerables de la població: la conseqüència més immediata de la crisi del sector públic és el col·lapse del sector privat, com ja ho estan notant els serveis mèdics de les mútues.

Ja sigui pel pes i per la inèrcia de l’herència rebuda, o per falta d’audàcia, la Generalitat no ha aconseguit revolucionar l’administració en un sentit positiu, ni millorar l’estat d’ànim dels funcionaris més entregats ni posar fi al mal humor dels ciutadans respecte de certs privilegis abusius que acaben diluint qualsevol intent de reforma. Els deures que tindrà el nou govern en aquest terreny són de tal magnitud, que demanaran un esforç de consens; un pacte de país. Sigui quina sigui la composició del Parlament, els partits que formen el centre de gravetat de la política catalana tenen l’obligació de posar-se d’acord en aquesta qüestió i no actuar amb oportunisme ni amb una por paralitzant. Convé recordar que això que certs independentistes consideren tan avorrit –“gestionar l’autonomia”– és la clau de volta perquè les aspiracions sobiranistes mantinguin un relat sòlid i creïble.