Tenim molts de deures (i urgents) si volem salvar els aqüífers
Aproximadament la meitat dels aqüífers de les Balears tenen una mala salut. Les Pitiüses encapçalen aquesta realitat preocupant, amb una dada per a la reflexió:nou de les onze masses d’aigua subterrània d’Eivissa estan en mal estat. Contaminats alguns dels aqüífers per l’ús de nitrats i salinitzats bona part dels que estan al litoral per l’excés d’extracció d’aigua, el panorama d’un dels principals recursos naturals de les Illes no és gens optimista.
Hi ha causes que són bones d’entendre. S’ha tret més aigua de la que pertocava, i la pressió de la mar ha provocat una greu afectació. Com sempre, els que van avisar de la situació van ser, en el millor dels casos, ignorats. Aquest setmanari explica que, tot i aquesta realitat, s’han autoritzat 1.200 pous el darrer any. Els actuals responsables públics dels recursos hídrics asseguren que, amb la normativa vigent, no hi ha prou eines per aturar una sagnia que ens hauria de llevar la son.
Durant anys, es va argumentar que les dessaladores podien ser una solució: fabricar aigua, a costa d’un enorme impacte ambiental, permetria rebaixar les extraccions i recuperar els aqüífers. Però els fets han demostrat que no hi ha solucions màgiques que no impliquin reduir-ne el consum. Les dessaladores varen tardar a posar-se en marxa entre d’altres motius perquè els ajuntaments no mostraren l’interès esperat, ja que els sortia més car el metre cúbic dessalat que el procedent dels pous. I la majoria dels batles, amb excepcions, no han volgut incrementar les tarifes de l’aigua, per molt que era el que recomanaven els tècnics. Cap autoritat d’àmbit autonòmic ha estat capaç de posar-hi ordre i ens hem trobat amb unes dessaladores caríssimes i infrautilitzades per manca de coratge polític.
Mentre tot això passava, allò que no aturava de créixer era el model turístic i urbanístic, que anava xuclant més i més aigua del subsol. En contra del que pensa molta gent, l’aigua que consumeixen les Balears prové principalment dels aqüífers –més d’un 70%–, mentre que els embassaments són un recurs simbòlic. Lluny d’estar pendents quan plou de si s’omplen el Gorg Blau i Cúber, necessitam entendre la importància del tresor subterrani que avui dia està molt afectat per la irresponsabilitat dels poders públics.
El Govern té molts de deures en matèria de recursos hídrics. Cal fomentar unes tarifes que castiguin encara més l’excés de consum, cal donar suport als ajuntaments en el procés d’ajustar els preus que cobra al cost de l’aigua, i cal perseguir els milers de pous il·legals que castiguen el subsol. També, i això no és el que ha fet fins ara el Govern de Prohens, s’han d’aturar els nous xalets en sòl rústic i amb piscina sempre incorporada.
