Un deute amb Ana M. Briongos
Tristesa per la notícia de la mort, la setmana passada, d'Ana María Briongos, barcelonina, gran viatgera i autora de llibres de viatges. Va ser als 77 anys, com a conseqüència d'un càncer d'aquests que en diem fulminants, contra el qual va declinar seguir cap tractament. Va acceptar la seva mort com el darrer gran viatge. D'això mateix tractava el seu darrer llibre publicat, Mi cuaderno morado (Laertes Edicions), que duia el subtítol d'El viaje más largo.
La vaig conèixer poc, i ara em sap greu no haver pogut conversar-hi més vegades. Ens vam trobar a Son Comparet, l'amable casa dels germans Gonçal i Joan Manuel López Nadal, a Mallorca. Era sàvia i riallera i desprenia la mateixa energia que alguns dels seus amics, de vegades comuns, que també entenen o entenien el viatge com a forma de vida: el fotògraf Toni Catany, l'escriptor i artista Jordi Esteva, el poeta i traductor Manuel Forcano. L'estiu passat, vam fer una presentació de Mi cuaderno morado, a Son Comparet mateix: la reunió –d'amics, de lectors, de persones que estimaven l'autora– va ser lluminosa, i la presència d'Anna M. Briongos encara ho era més. Vam quedar, amb en Jaume Claret, que en faria un article (per a la revista Política & Prosa), sobre el llibre. Ella va dir que li faria il·lusió llegir-lo. Justament era amb en Claret l'altre dia, quan vaig rebre, per un whatsapp d'en Gonçal López Nadal, la notícia de la mort de n'Ana. Després la vaig transmetre a en Manuel Forcano. L'article va quedar sense escriure, i ara seria tard. La posteritat, màxim rebrot de la vanitat humana, no existeix.
El llibre, tanmateix, és un goig lector, com ho són altres d'Ana M. Briongos com Un invierno en Kandahar, sobre l’Afganistan, o La cueva de Alí Babá, sobre l’Iran, altament recomanables. Però Mi cuaderno morado (que fa una rima no tan sols fonètica, sinó també conceptual, amb El quadern daurat, de Doris Lessing) va una passa més enllà. A partir d'una estada de l'autora d'uns mesos a Berkeley en companyia d'una colla d'amics extravagants, i plens de veritat humana, a finals del mandat d'Obama i als inicis del trumpisme, el llibre proposa un exigent exercici de memòria personal i col·lectiva. Exigent no tant amb el lector, que se sent excel·lentment cuidat tota l'estona, com amb la mateixa Ana M. Briongos i la seva generació, la que va viure el final del franquisme i la Transició com a estudiants universitaris. Briongos proposa un treball de retrat i autoretrat (a través del seu propi personatge, i dels que construeix amb la resta de coprotagonistes del relat) sense concessions. “Sense concessions” no vol dir exhibicionista, perquè tot el que pugui tenir a veure amb cap forma de mal gust no té cabuda en l'escriptura d'Ana M. Briongos. Però sí que el llibre, a més d'una col·lecció de records, és una història amb un inici, un desenvolupament i un final, relacionat justament amb el darrer final de tots. Ara ens queden d'Ana M. Briongos els seus llibres, els amics que va estimar, i el deute que contraiem amb els morts que ens importen.
