Devot recalcitrant dels pagesos, deia Guillem Frontera
A principis d’aquest mes, tres dies abans de la pèrdua d’en Guillem Frontera, vaig anar al lloc d’Algendaret Nou a cercar el cabrit que hi havíem encomanat per Nadal. Na Marisa i en Raül continuen la bona feina que va començar en Nofre en aquest lloc fa una partida d’anys: formatge de vaca de raça menorquina, agricultura amb varietats locals, ous i carn, rebosteria dolça i salada. Tot de producció ecològica, amb el suport del programa de Custòdia Agrària del GOB.
En Nofre va ser un valent, un dels primers pagesos menorquins que van apostar per l’agricultura i la ramaderia ecològica davant l’escepticisme de molts. Que ho va encertar ho demostra precisament la continuïtat que han donat a la finca en Raül i na Marisa després de la jubilació d’en Nofre. La viabilitat d’un model de producció diversificada i respectuosa amb el medi ambient ja no és una possibilitat, és un fet. I un avantatge per als clients: el cabrit d’Algendaret Nou és més barat que el que podeu trobar a qualsevol supermercat, que ves a saber d’on el duen i com l’han alimentat.
Mentre tornava cap a casa, amb la carn aclarida, vaig pensar que hauria de telefonar a en Guillem Frontera. Una conversa que ja no va poder ser. Em revenia el diàleg que havíem tingut a través de les pàgines del Diari de Balears el juny de 2009 (quinze anys, ja!). Llavors va ser la primera vegada que vaig comprar carn ecològica directament a un pagès. Carn de vedella de raça menorquina del lloc de Tordonell de Dalt, quan l’amo era en Pau Olives. Ho vaig explicar en un article perquè la història d’en Pau em semblava digna de ser contada: un pagès veterà que havia decidit passar-se a la ramaderia ecològica i que ho explicava amb un somriure tan ample com les tanques de Turdonell: d’ençà que havia fet el canvi tenia més temps, més qualitat de vida, i econòmicament encara hi havia sortit guanyant. Tots els doblers que abans se li fonien en aigua, adobs, pinsos i electricitat s’havien reduït dràsticament.
En Guillem Frontera ho va llegir i em va respondre amb un article saborós com la carn de Turdonell de Dalt o d’Algendaret Nou. “Servidor som un devot recalcitrant dels pagesos”, escrivia en Guillem el 19 de juny de 2009 al Diari de Balears, i continuava: “Per això mateix de vegades sent com una fiblada quan aquests pagesos –res a veure amb els grans empresaris que treballen més les administracions públiques que no la terra– no són capaços d'aprofundir en allò que podria ser l'especificitat, la identitat de l'agricultura en unes petites illes com les nostres, i s'entesten a fer la competència a les grans explotacions continentals, sigui quin sigui el continent.”
La vigència d’açò que deia en Guillem és absoluta, però ara és més dramàtica. Són massa els que s’entesten a mantenir un model de producció que acaba sortint car a tothom, i només genera beneficis als que no viuen del camp o de la mar, sinó de l’especulació. Fins que els nombres no surten. Llavors la història acaba amb el tancament d’un lloc. El pagès, jubilat o a fer de jardiner o de manobre. El propietari, col·locant els doblers a un altre negoci que doni més rendiment. I la terra, venuda a un francès, o en el millor dels casos, llogada a un altre pagès perquè hi faci ferratge intensiu i subvencionat per Europa o pel Consell.
(Per cert, la darrera novel·la de na Maite Salord, El temps habitat, fa pensar en tot açò. No en parla directament: ho evoca. I l’evocació, en mans d’una bona escriptora, és una estratègia eficacíssima per mostrar el que hi ha darrere la història que s’hi explica. Brava, mestra. En Guillem també ho tenia clar. "Maite Salord és un dels noms que quedaran”).
Però, tornant al que dèiem, l’abdicació no és el destí fatal del nostre camp. A poc a poc, a Menorca creix la proporció de productors ecològics sobre el total del sector primari. Hi ha vida més enllà de les subvencions a pràctiques insostenibles. Raüls, Marisas, dones i homes que aposten per una agricultura i una ramaderia literalment arrelades en el territori –varietats locals, races autòctones, adaptació i no artificialització del medi. I Agroxerxa, i el GOB, i APAEM, Menorca al Plat, que fan una feina impagable per convèncer pagesos i ciutadans que la viabilitat del camp és possible si la competència és en qualitat i no en preu, i ens reeduquen la mirada per tornar a veure la nostra illa com un paisatge que alimenta.
Tot açò creix. Com les llavors, a poc a poc i sense fer renou. I més que creixeria si els clients, és a dir, tots i cadascun de nosaltres, no fóssim tan pertinaçment betzols de continuar comprant cabrit de plàstic a vint-i-cinc euros quan en podem tenir d’ecològic a setze.
