La (di)missió
La carta de Pedro Sánchez està molt mal escrita, vagi això per davant. Obre com a “Carta a la ciutadania” i, tot seguit, salta a segona persona del singular. Greu i bast es repeteixen. No cal, ho hem entès. Dreta apareix vuit vegades, amb prefix o sense. No és necessari, que el lector no és ximple. Els numerals d'una sola paraula s'expressen amb lletres, no amb xifres. Afirma ser conscient que els atacs rebuts no són a la seva persona, sinó a l'opció política a la qual representa, però, a continuació, ens comunica que, com que està enamorat de la seva dona, es pregunta si val la pena. No diu que a qui s'ataca és a la seva ideologia?
N'hi ha moltes més. Sobretot, errors en els signes de puntuació. Però tot això és anecdòtic. La carta és tan infantil com ridícula. “Amor meu, dilluns et diré si em separo o no de tu”. “Fills meus, dimarts us diré si finalment decideixo anar-nos-en a Mèxic a viure o si ens quedem a Tortosa”. Qui actua així?
Les persones, quan ens enfrontem a decisions difícils i transcendentals, tenim la missió de fer-ho sense causar inquietud o preocupació en els afectats per les nostres resolucions. Pensar, reflexionar i prendre's uns dies per meditar està molt bé. Però no s'avisa i, si es continuarà treballant, tampoc es cancel·la l'agenda. No passa res. L'absentisme s'està disparant a Espanya i la seva onada expansiva ha arribat, fins i tot, a la presidència del país.
La carta, per un xaval d'institut: “Estic enfadat, us esteu passant amb mi i amb la meva xicota, així que continuaré venint a classe, però durant uns dies no jugaré a pilota amb vosaltres. I dilluns us diré si finalment em canvio de col·legi”.
Els amics haurien rigut de valent.
De veritat, quina vergonya! Quin escàndol!
Quan ho he considerat, he aplaudit Sánchez. Avui l'esbronco. Com a articulista d'opinió, tracto de deixar a un costat la meva ideologia, però el que no puc és deixar de reivindicar les bones maneres, les bones formes i el bon comportament.
En una carta a milions de persones no es llancen avisos de decisions polítiques ni es posa les institucions en suspens ni se'ns parla com a criatures. I si tot és un estratagema per guanyar popularitat, llavors parlem ja d'una cosa molt més seriosa: jugar amb la ciutadania i utilitzar el càrrec per guanyar poder, que és del que estan, precisament, acusant-lo.
Aquesta no és la (di)missió d'un governant.