Dia d’emocions a Catalunya Ràdio
A jutjar pels missatges que he rebut les últimes 24 hores, la paraula que defineix la reacció dels oients de Catalunya Ràdio que van estar seguint la celebració dels 40 anys de l’emissora és emoció.
La força de la ràdio és tremenda. Fins i tot en la societat de la imatge, la marca que continua deixant el registre sonor en la memòria és indeleble. Probablement ho fa el fet que la ràdio t’acompanya, literalment, facis el que facis i sense demanar-te que deixis de fer res del que estàs fent. La ràdio té un punt de respecte per l’oient que la tele, més absorbent de la nostra atenció, no té pel teleespectador, i així, una sintonia esdevé allò que estàvem fent o el lloc on vivíem o l’edat que teníem quan sonaven aquella sintonia o aquella veu.
De manera que l’emoció d’ahir és deguda també a la nostàlgia. Una veu ens pot portar de cop i volta al cotxe dels pares de camí a l’escola, o en aquell pis amb la que aleshores era la nostra parella o en el qual els nostres fills eren petits. O a les converses sobre el que havia dit a la ràdio amb uns pares que ja no hi són.
En el cas concret de Catalunya Ràdio encara hi ha un element més de reforç per a la memòria. En un país com el nostre, on massa coses han de ser encara més del que són, Catalunya Ràdio es va convertir en l’espai en què el desig de sentir-te part d’un país modern, creatiu i lliure, no subsidiari d’altres sistemes comunicatius, es feia realitat sonora cada dia. I com deia la poetessa afroamericana Maya Angelou, la gent pot oblidar què vas dir o què vas fer, però no oblidarà mai com la vas fer sentir.
