I tal dia farà un any

Cada generació té el dret –i potser l’obligació– d’intentar aconseguir allò en què ha fracassat l’anterior. En canvi, no sé si cada generació també té el dret –o està condemnada– a cometre els mateixos errors i patir els mateixos fracassos. Perquè, dit amb tota la franquesa i el dolor, aquesta és la sensació que tinc quan es tornen a posar les esperances en allò que, ni en les circumstàncies històriques i polítiques més favorables, mai no ha donat el resultat promès.

Diuen que hi ha una nova generació cada vint o trenta anys. Però com que tot s’accelera, podria ser que amb quinze anys, del 2006 al 2021, ja tinguem davant una nova generació política disposada a substituir l’anterior. Al capdavall, si el canvi de generació es produeix arran d’un esdeveniment que marca de manera disruptiva una determinada manera de veure el món, el referèndum de l'1-O del 2017 i el marc repressiu posterior podrien explicar aquesta precipitada renovació generacional –si no per edat, en esperit– que s’està materialitzant ara mateix.

La “generació autonomia” va néixer amb la Constitució del 1978 i l’Estatut del 1979. Vint-i-cinc anys després no tan sols estava esgotada sinó que el model s’havia degradat i es descobria l’engany que s’havia construït sobre l’horitzó autonòmic. Els seus líders, del primer –que havia maldat per tapar-ne les febleses– fins als darrers –que havien intentat reviscolar-la amb l’Estatut del 2006–, van ser expulsats del mapa amb un fracàs inapel·lable. Va ser llavors que va començar a aparèixer la “generació independència”. La seva ocupació de l’espai polític culminaria amb la celebració del referèndum de l'1-O del 2017, però seria dramàticament expulsada per la brutal intervenció unilateral de l’estat espanyol, amb la suspensió del Govern i el tancament del Parlament i la posterior repressió judicial.

Ara, amb un impressionant desplegament mediàtic, la mística del diàleg i la concòrdia, de la gestió i la col·laboració, està facilitant la definició d’un nou temps polític i potser l’aparició d’una nova generació. Una generació que neix marcada per la nova experiència d’una dura repressió i que creix en la vella esperança d’un “Ho tornarem a provar” autonomista, en oberta contradicció amb aquell “Ho tornarem a fer” sobiranista.

No sé com se n’hauria de dir, d’aquesta nova generació i de tots els que es deleixen per apuntar-s’hi i apuntalar-la. L’adversari sembla que en vol dir “generació rendida”, “generació penedida” i encara “generació vençuda”, tal com explícitament l’han considerada els dirigents socialistes. Més cortesament en podríem dir “generació resignada”, atrapada per la por i el dolor de la repressió, desmoralitzada pel desconcert d’un fracàs no previst i sobretot atordida per la sensació de debilitat davant de l’Estat.

La meva opinió és que no caldrà que passi gaire temps per descobrir que les bases d’aquesta esperança que neix envellida són il·lusòries. No ens acostaran a l’amnistia i l’autodeterminació que promet el nou govern. Ni tan sols garantiran la inversió pública que no s'ha fet mai, ni disminuiran la depredació fiscal, ni milloraran el respecte a l’especificitat lingüística i la diversitat cultural del país. ¿De veritat creu el president Pere Aragonès que aconseguirà els avenços que no van aconseguir tots els anteriors governs en cap d’aquests terrenys? ¿Ho creuen els propagandistes que donen suport a aquest neoautonomisme?

No sé si l’independentisme encara té pressa per poder tractar Espanya en igualtat de dignitat nacional, o si ja s’ha resignat a una espera indefinida. El que sembla clar és que ningú no té una estratègia per reprendre el camí i que el neoautonomisme li ha pres la iniciativa. En definitiva, que retornem al qui dia passa any empeny... i que tal dia farà un any.

Salvador Cardús és sociòleg