Tasques domèstiques
Llegim a l’ARA que divendres era “el Dia Internacional de les Tasques Domèstiques” que “vol visibilitzar l'existent desigualtat entre homes i dones de parelles heterosexuals en aquest camp”. A l’article se’ns explica que “segons l'últim estudi de l'Institut Europeu per a la Igualtat de Gènere, el 70% de les hores dedicades a la feina domèstica no remunerada recau en les dones”. L’activista pro igualtat Laura Sagnier hi explica que “la desigualtat en parelles heterosexuals de l'estat espanyol i Portugal comença a casa”. Però per què només es parla de les parelles, en l’estudi? I per què només de les heterosexuals? ¿Que potser no hi ha pisos d’estudiants, gent que comparteix, monoparentals, famílies amb altres adults o parelles lesbianes o gais? Tots aquests són igualitaris?
La majoria de grups familiars on tothom treballa fora (hi incloc els menors, que van a l’escola), per poc que puguin, paguen (una dona) per fer les feines. De les tasques diàries que no pot fer algú que cobra, com anar a comprar, fer el sopar o anar a buscar els nens a l’escola i extraescolars (tinc amigues que s’autoanomenen “Mamify”) se n’encarrega el que arriba abans o no treballa a la tarda (hi incloc germans grans, avis o amics). Això em sembla lògic. Si afirmem que “les dones” treballen més a casa, ¿podem dir que “els homes” treballen més fora de casa? Ho dic perquè en l’època en què la meva filla era petita jo era qui preparava el berenar i explicava contes (però en la parella de Rocío Durcal i Junior, es veu que ho feia Junior). Ho feia perquè ho vam fer a sorts i vaig guanyar jo.
Considero que en les famílies (de tota mena) el gran biaix de les feines de la casa és entre adults i menors. Avis i pares s’encaren a adolescents que no fan ni l’ou. El que hem de calcular és quantes vegades els adults repeteixen “recull” als fills, que, ajaçats al llit, es graten allò que no sona mentre escolten allò que sí que sona.
