El dia de la mort d’un amic

BarcelonaEm preparava llargament per escriure així, amic, ara ja absent (no es pot, no es pot dir “mort”), per explicar, un dia –i aquest dia és avui– que ja no et veuríem mai més, i que totes les converses, lectures i polèmiques tan divertides ja desapareixerien per sempre en aquell jardí rodoredià, fent arròs i bevent vi (perdona: semblo una mala còpia teva, ara) amb tu preguntant-nos a tots com estàvem i què escrivíem, que això mai no faltava. Em sembla que a tu cap de nosaltres t’ho va preguntar mai. Com estàs? Tu eres l’Àlex.

Em preparava, perquè ens vas dir que els teus dies s’acabaven i ens havíem d’acomiadar. Aquesta va ser la frase exacta. Vas parlar de dies, no de vida o d’existència, perquè era poc el que et quedava, i perquè eres –ets, sempre seràs– poeta i cada dia eren mil anys de goig, desdeny pels que no riuen. La vida pot ser curta o llarga i no depèn de tu, però cada dia sí que en depèn.

Quina merda un obituari, una lectura quan no hi ets –no podràs trobar-hi els errors– sense vi compartit, sense passeigs, sense flipar molt fortament pels noms dels animals i de les plantes. Perdona’m, amic, les cursilades, de vegades calen i ens ajuden i ens conforten. Passar pel món com tu, quanta alegria. “Heu vist aquest quadre? Heu llegit aquest llibre? Joves, sisplau, aquest estiu, comenceu per Zweig”.

Voldria creure en la vida més enllà de la mort i pensar que ens bufes el clatell a tots quan la vessem. A tots aquells que quedàvem per menjar arròs i beure vi. Em costa molt, perquè tu, si haguessis de demostrar-nos que hi ets, que ets un esperit, faries una cosa molt humorística o molt immortal, o una barreja de totes dues coses, com ara que al cel hi aparegués un poema. No bufaries cap clatell. Ara somric. Tots desolats mirem les flors del carrer, i tu no hi ets, però n’havíem parlat tantes vegades... L’últim cop va ser al teu despatx. Tu assegut, nosaltres preguntant-te per llibres. “Que els joves comencin per Zweig”, vas dir aquell dia, quan encara ens pensàvem que tot era possible. Quina abraçada estranya i salvatge ens farem els teus devots amics el dia que ens toqui –puta merda– anar a dir-te adeu?