El dia dels vidres trencats

Hi ha hotels exquisits –iglús, bombolles, cubicles– amb cobertes transparents per contemplar els estels. L’altre sostre de vidre, menys glamurós, dona nom al topall que troben les dones per ascendir al cel professional. En diuen de vidre no per fràgil, sinó per invisible, i té com a contrapunt el terra enganxós, que les reté en els rangs inferiors de la piràmide laboral. Les limitacions no són explícites, però les dones ocupen un percentatge desproporcionadament baix dels càrrecs directius i perceben salaris menors. Dades oficials, no xerrameca.

M’enerva que em preguntin si noto en carn pròpia alguna discriminació, com si es tractés d’una qüestió casuística i singular. Hauria de ser cega per no veure la infrarepresentació femenina als consells d’administració, les cúpules de les institucions, el Tribunal Suprem, la cúria romana, la junta del Barça... Hauria de tenir amnèsia per no recordar que la Constitució va tenir 7 pares i cap mare. I acumular analfabetisme i acalcúlia per no llegir com a desigualtat el fet que els homes cobrin més, per la suma de complements i perquè treballen en àrees que es retribueixen millor. No és cap secret que els sectors on es concentren les dones tenen menys reconeixement. Quan els homes hi desembarquen es doten d’una aura de prestigi. Els xefs són genis talentosos i emprenedors que provoquen estupor i admiració. Les cuineres, la nostra memòria gustativa, són artesanes malgrat haver cuinat tota la vida per amor a l’art. En el cas de la salut, quan les dones –transmissores dels sabers ancestrals– són admeses en massa al club de la bata blanca, la professió es precaritza. En les organitzacions se’ls assignen les maries, allò que es percep com a tou o insubstancial. Del 6% de guardonades amb el Nobel, la majoria reben el de la pau o el de literatura. El vincle i la fantasia es conjuguen en femení; el coneixement i l’acció, en masculí.

El recel cap a les habilitats femenines s’ajunta amb les allunyades expectatives que arrosseguem des de l’escola, l’al·lèrgia a competir o la manca de confiança en les pròpies capacitats, la “síndrome de la impostora”. Alhora, el temps que es dedica a la llar i la família (1,4 h els uns; enfront 4,4 h les altres, segons l’OIT) esgarrapa energia per escalar a la feina i per participar en la vida pública. La doble jornada explicaria, tant com la bretxa digital, que les demandes d’accés a informació fetes per homes tripliquin les fetes per dones.

El relat de la superioritat viril l’han consolidat la mitologia, la metafísica, la religió i la ciència. El menyspreu dels nostres referents intel·lectuals i espirituals és desolador: “Mascle mutilat” (Aristòtil); “Quelcom imperfecte i ocasional, una mena d’esbós fallit” (sant Tomàs d’Aquino); “Incomprensible, enigmàtica i, per tot això, enemiga” (Freud); “Ésser humà incomplet” (Lombroso); “Incapaç d’un sòlid raonament” (Rousseau); “Ens passiu, sense iniciativa ni capacitat d’abstracció” (Proudhon)... L’arqueòloga Marylène Patou-Mathis atribueix als prejudicis dels prehistoriadors el clixé de l’home que caça i la dona que escombra la cova. També documenta aspectes curiosos com la segregació alimentària (els mascles prenien més proteïna i en més quantitat), que apareix al neolític i influeix en l’estatura i la corpulència. La major part d’asimetries naturals, com les diferències en els gustos alimentaris (vigent, segons un estudi d’ANSER), no estan fixades al cervell sinó que són induïdes. Aquests biaixos modelen la visió de la dona necessitada de protecció, per la seva fragilitat; de guia i tutela, per la seva inconsistència. En el fons de la narrativa sobre la seva incapacitat per a les meditacions elevades i les concepcions serioses, hi ha la por que abandonin la cura de la llar. L’autora d’El hombre prehistórico es también una mujer conclou que el patriarcat és, sobretot, una manera de pensar, prou arrelada en les nostres societats perquè sembli inevitable, però si retrocedim en el temps fins a les societats més antigues trobem models d’equitat on les tasques econòmiques i socials es consideren complementàries. La mare dels ous.

El neofeixisme i el neoliberalisme conflueixen a negar o maquillar la discriminació, com si fos una obsessió de ressentides o pessimistes, però és el Fòrum Econòmic Mundial qui calcula que la igualtat real no s'assolirà, al ritme actual, fins d’aquí 200 anys. No hi ajuden els neosexismes, com el penya-segat de vidre, la trampa de cedir el poder a les dones en moments de crisi. El cas de Liz Truss –encimbellada per les bases del partit, amb perfil d’home gran, blanc i de casa bona– en sembla un bon exemple. Desvincular el seu col·lapse del fracàs del seu predecessor, guru del Brexit, no és innocent. Si ella és un enciam pansit, ell seria col fermentada. I més metàfores: les escales mecàniques de vidre, que catapulten els homes als càrrecs directius en sectors tradicionalment feminitzats. Les mestres són majoria a les aules, però no als despatxos, al consell escolar o a la inspecció.

Si aquestes injustícies perduren és perquè el patriarcat no està basat només en el domini econòmic i polític sinó en el domini psicològic. Als nens, al revés que a les nenes, se’ls educa per dissimular l’empatia i aquesta anul·lació ajuda a perpetuar un ordre opressiu. Fins i tot els contes infantils són disciplinadors. A La Ventafocs també hi ha vidre, un material ben fred i incòmode per al trofeu més cobejat. En la innocent versió de Perrault, edulcorada per Disney, no hi falta la jove desvalguda salvada pel príncep blau. En la més gore, dels Grimm, les frustrades germanastres arriben a amputar-se el dit i el taló per encaixar al motllo transparent. A La Ventafocs alliberada de Rebecca Solnit (autora d’Els homes m'expliquen coses) és la compassió l’element transformador. Transmet “esperança a totes les criatures explotades i poc valorades. I a tots els nens que se senten sols, perquè puguin escriure la seva història i omplir-la d’amor i llibertat”. El que seria normal és encara trencador.