Diades del poble
Un poble és un conjunt d’habitants d’un territori, que estan units per vincles socials i polítics i per una identitat cultural comuna forjada històricament. D’aquesta definició de l’Institut d’Estudis Catalans, en podem sintetitzar el concepte de territori determinat, una estructura política (que no té perquè estar recollida com un estat sobirà), una història o conjunt de vivències que han anat conformant la idiosincràsia, les tradicions i la manera de ser dels seus ciutadans i una sèrie de vincles que marquen aquesta identitat.
Del debat acadèmic tradicional –i no superat– sempre hem posat una fixació en la identitat basada en símbols comuns. Així, hem discutit durant anys i panys quina bandera havien de tenir les Balears; de si el morat era nostre o simplement era una mala interpretació històrica d’un blau; de si hem de tenir un himne comú a les quatre illes o per contra cada illa ha de tenir el seu propi. I, com no pot ser d’altra manera, quin dia hem de celebrar la nostra existència com a poble. A les Illes Balears, l’Estatut va determinar que el primer de març –data de l’entrada en vigor del text legal– seria el nostre dia de celebració. Una festa artificial, que en quaranta anys no ha arribat a ser acceptada dins l’ideari col·lectiu. A Mallorca, inicialment, el 12 de setembre. Posteriorment, el 31 de desembre. Però, tot i així, tampoc no interpel·la el poble en el seu conjunt, més enllà de persones realment conscienciades. Però no s’alarmin, no venc a fer una nova proposta de data.
Venim de passar un Sant Antoni intens, festa real que mou masses de gent de tot Mallorca i que té celebració a Manacor, sa Pobla, Artà i fins i tot espontàniament a Palma. I és que les institucions formalitzen demandes reals de la gent. I les institucions públiques, per molt d’esforç, no poden modificar artificialment els sentiments de la ciutadania. A més, Sant Antoni és també la Diada de Menorca, data de la conquesta de l’illa per part d’Alfons el Liberal. I a Eivissa és patró del municipi de Sant Antoni de Portmany. Una festa popular que realment identifica una manera de ser, unes tradicions, unes arrels i una història. Una festa acceptada a la pràctica però sense ser pujada als altars.
Els deia que sempre hem posat la fixació en la identitat basada en símbols materials, en coses tangibles, perceptibles als sentits. I és clar que no és un error. Els col·lectius tendeixen a ser identificats mitjançant símbols. Però tot l’esforç dedicat a la construcció o a fer difusió d’aquests símbols ens ha fet descuidar una altra part també important, que és el cos. Els pobles estan formats per cos i imatge, i el cos és la definició expressada al començament de l’article. Mentre que imatge, els símbols que l’identifiquen. Tot el temps dedicat a la imatge ens ha fet descuidar el cos. I és que sense cos, els símbols no serveixen de res.
Els pobles persisteixen en el temps gràcies al traspàs d’aquest relleu entre generacions. Quina millor manera que fer aquest traspàs gràcies a les festes populars, gràcies a Sant Antoni i Sant Sebastià, gràcies al Pi de Pollença i a Sant Joan de Ciutadella. Festes que interpel·len tot el poble, que són intergeneracionals, viscudes i gaudides per tots a parts iguals. I que les sentim nostres. Del nostre poble.
