El diagnòstic de la banca i la patronal

Aquesta setmana hem sabut que a Catalunya hi ha un 26% d’aturats menys que fa un any, que en xifres absolutes ha estat el millor mes de gener des del 2008 pel que fa a ocupació i que s’han firmat un 92% més de contractes indefinits que fa un any. D’això se n’ha de dir recuperació.

Però també, aquesta mateixa setmana, Càritas va publicar un informe segons el qual a Catalunya un 29% de la població va patir exclusió social, 12 punts percentuals més que el 2018 i 6 punts més que la mitjana espanyola. D’això se’n diu emergència social.

O sigui que comencem a anar millor però la pandèmia ha fet una gran destrossa social en països com Catalunya, on el turisme i els serveis en general pesen molt, que depèn més del treball que de les pensions, on viuen més ciutadans estrangers que en altres indrets i on hi ha una capital com Barcelona amb un nivell de vida que molts ja no poden atrapar.

Tenim exclusió social i moltes dificultats perquè els joves puguin tirar endavant el seu projecte de vida amb els sous, els preus dels pisos o la precarietat laboral que es troben. Dues veus inesperades s’han referit a la situació. L’una, aquesta setmana mateix també, la d’Isidre Fainé, que va dir que "sense equitat social, el creixement econòmic ni és sostenible en el temps ni moralment acceptable". I l’altra, la de Josep Sánchez Llibre, que fa uns dies va afirmar: "No només s’ha d’apujar el salari mínim, sinó tots els salaris. Han de ser competitius i la gent s'ha de guanyar la vida”. Si la banca i la patronal parlen en aquests termes, de quina forma els podríem fer realitat?