La dialèctica negativa
Hi ha motius per pensar que el món, també Espanya i també Catalunya, ha entrat en un procés d’involució. L’èxit econòmic de la Xina ha demostrat que el progrés econòmic i tecnològic és compatible amb la manca de llibertat i que certs pobles en certes circumstàncies accepten la reducció de llibertats si es compensen amb benestar material.
La democràcia americana surt d’una malaltia greu i breu d’efectes encara desconeguts. S’ha abandonat durant quatre anys el lideratge de la llibertat, de la col·laboració en lloc de la confrontació, del tots en lloc de jo sol i per sobre dels altres, dels objectius primaris en lloc dels elaborats. El que era una seguretat ara no ho és: qui podrà garantir que els votants de Trump, amb ell o un altre, no poden tornar al govern? Els EUA ja no són una garantia, sinó un risc i també una esperança, però no una seguretat.
L’esperit d’Europa, aquell que van personificar Jaurès, Blum, Monnet, Schmidt, Brand, Delors i també Merkel (acceptar un milió d’immigrants de Síria amb un cost electoral determinant), no es concreta, es difumina, continuem dominats pel curt termini i l’objectiu nacional sense aixecar la vista i veure-hi més enllà. Després de l’esforç dels Next Generation els podem parcialment frustrar per egoismes nacionals tàctics, arreglar el dèficit i la despesa corrent. L’autoritarisme creix a Polònia i Hongria. França trontolla.
La imatge i el model per a potències mitjanes -l’Índia, Turquia, el Brasil, les Filipines...-és l’autoritarisme i en alguns casos la persecució del dissident. I això no és explícitament criticat, més aviat imitat. L’islamisme sunnita, l’Aràbia Saudita, ha optat per una modernització autoritària en què l’assassinat és una eina política acceptada i el poder absolut recolzat en el control de la riquesa és la referència. El xiisme de l’Iran porta al poder la branca més conservadora de la política-religió. La marxa dels EUA de l’Afganistan deixarà el país en mans dels talibans. Rússia és un règim autoritari sense complexos.
Espanya viu una situació de risc amb governs de centreesquerra febles amenaçats per una dreta amb síndrome de no ser-ho prou que enyora la dictadura i té l’esperança de tornar al govern i acabar amb una política “que no defensa els principis de l’Estat que realment importen”. El PP és un objecte que Vox modela perquè el necessita per governar -el seu principal, únic, objectiu-. El poder judicial s’ha fet bel·ligerant contra el govern i s’alinea amb la dreta: “A veure si d’una vegada cau el govern”.
A Catalunya hem decidit agafar un parell d’anys de vacances per refer-nos dels esforços polítics del passat, però no tenim política per evitar perdre el temps i aprofitar les oportunitats que se’ns presenten en l’intermedi, pels 140.000 M€ que vindran de la UE.
La involució és a la porta arreu, l’autoritarisme avança malgrat el desenvolupament tecnològic i la creixent presència de la dona i els valors femenins en la política en certs, comptats, indrets.
La tradició filosòfica alemanya i també grega estan basades en la dialèctica, sèrie de conflictes que arriben al final a l’apaivagament. La tesi, l’antítesi i la síntesi. La idea va ser presentada per Hegel el 1807: “El camí del dubte o més aviat el camí de la desesperació”. Hegel comença amb la “certesa sensible”, que és el que és percebut directament, aquí i ara, i arriba a la conclusió de la necessitat d’introduir-hi el temps perquè és insuficient per explicar la realitat.
Marx segueix el mateix principi, la lluita per la propietat dels mitjans de producció margina els obrers i es produeix un enfrontament entre el capital i els treballadors: la tesi. La situació hauria de canviar radicalment quan evoluciona l’estructura del repartiment del poder: la síntesi. La dialèctica de Hegel és un sistema perfecte i tancat en si mateix, Adorno l’acusa de no tenir en compte la realitat imperfecta. La dialèctica negativa mostra el contrast entre el món de les realitats i el de les idees.
El sistema filosòfic és sempre una idealització de la realitat. L’home no és més que una funció de l’economia, de la producció i del consum, ha de tenir una part material que és la que l’encadena a les dinàmiques socials. La dialèctica negativa és el procés que evidencia la imperfecció de la idealització de la realitat, falsa en la seva essència, demostrada reiteradament per la història.
El domini que l’home exerceix sobre la naturalesa, tecnològic i econòmic, es transforma en el domini de l’home sobre l’home. D’aquí l’abús i el trencament de la dialèctica positiva.
Aquest contrast entre el món de les idees i el de les realitats condiciona el primer i el porta al de les realitats imperfectes, sempre inevitables.
És per aquesta raó que avui la dialèctica real el porta a la involució lluny de l’ideal de la dialèctica filosòfica, sempre de progrés. Adorno arracona Hegel i demostra la inutilitat pràctica del seu racionalisme, Spinoza s’ho miraria divertit, el seu racionalisme és menys vistós, però més útil. Holanda sobre Alemanya. Sempre les realitats per sobre de les idees.