Diari secret d’un catalanoparlant
Aquesta setmana, a casa vam anar a veure Indiana Jones i el dial del destí. En condicions normals, l'hauríem anat a veure en versió original subtitulada, però, com tothom sap, condicions normals i llengua catalana són dos conceptes que no sempre van junts, i vam triar la projecció doblada al català en un acte que, per fer veure que no era de militància lingüística, vam decidir que era la tria conscient d’uns consumidors, per allò del nostre poder de compra.
A aquestes altures de pel·lícula (amb perdó), em sembla entre ridícul i humiliant explicar-los la nostra experiència d'usuaris: la sala estava mig plena i això que la pel·lícula començava a 2/4 de 10 de la nit d'un dia feiner; els veïns de seient menjaven crispetes, com ha de ser, les seqüències més divertides del nostre heroi van ser rebudes amb riures i un aplaudiment final per la victòria i la felicitat dels bons va tancar la projecció. És més, lògicament, immergits en el fragor de l'argument, la llengua va anar quedant en segon terme (més enllà que l’"Arquímedes" de la meva EGB es va convertir en Arquimedes) i la nit va acabar sent el que s’esperava, una sortida de culte cinematogràfic i de comiat sentimental de Harrison Ford en el seu paper més celebrat. L'únic que desentonava era que el llarg tràiler previ de Barbie va ser en castellà, quan resulta que la pel·lícula també està doblada al català; no era possible disposar del tràiler en català i aprofitar per tirar l’ham al predisposadíssim públic que havíem anat al cine? També ens van passar la promoció d’Oppenheimer. Aquesta, per què no la doblen al català? I com aquesta, tantes altres.
En resum: Any 2023. Anar a veure Indiana Jones al cinema és doblement emocionant per a l’espectador que vol veure l’estrena taquillera en català. Pregunta per als candidats: vostès creuen que això és normal?
