El 'Diccionari Fabra' i el prestigi en l’ús del català (1933)

De la columna del poeta, dramaturg i articulista Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) publicada a Mirador (3-VIII-1933) sobre el Diccionari General de la Llengua Catalana (1932) del filòleg, gramàtic i periodista educador Pompeu Fabra (Gràcia,1868-Prada, 1948). Avui des del migdia al campus de Ciutadella de la UPF es fa una jornada d’activitats per potenciar l’ús social de la llengua catalana dins i fora de les aules. Demà al matí l’IEC commemorarà el Dia Internacional de la Llengua Materna.

Mai com en aquests moments val la pena de parlar i de tornar a parlar del Diccionari General de la Llengua Catalana, obra mestra de Pompeu Fabra. Hi ha raons molt fortes d'ordre polític i d'ordre moral per parlar-ne [...] Avui dia, després de la presència d’aquest diccionari, la nostra llengua agafa un to senyorial de prestigi i de solidesa. Desapareix la vaguetat i la improvisació; escriure en català ja no és una feina d'estar per casa, ni de no mirar prim ni de tirar una mica al dret. Avui dia el coneixement i l'ús d'aquest diccionari serveixen per acreditar el que escriu la nostra llengua, d'home amb una ambició a una cultura autèntica i en definitiva al més elegant dels patriotismes, perquè estima l'esperit del país en l'aspecte més noble i més espiritual, que és el tresor de la nostra llengua. No es concep, en cap país civilitzat, un home de mitjans estudis i de mitjana educació, que no escrigui o que no faci tots els possibles per escriure d'una manera correcta la seva llengua natal. És obligació escriure el català amb un mínimum de decència. No val l'excusa de dir que no els han ensenyat a escriure en català. Tampoc me n'ensenyaren a mi ni n'ensenyaren a la majoria de persones que han predicat amb l'exemple i que han fet esforços de tota mena per comunicar-se amb els homes en la nostra llengua pròpia i natural, amb l’única que tenim el dret i el deure de fer-ho, de la qual tots hauríem d'estar més que orgullosos. Avui dia, seríem indignes de qualsevol llibertat política, si tots els catalans no poséssim el coll a fer cada vegada més gran, a donar la màxima expansió i els màxims honors a aquesta llengua, que ha estat el cavall de batalla i ha estat el punt més perseguit dels que no han volgut reconèixer la nostra personalitat política, perquè la l1engua és naturalment un dels arguments més forts i més incontestables a favor nostre. Si el Diccionari Fabra és d'un inapreciable valor per tots els que tenim l’ofici d'escriptors, ho és també per tot català que vulgui ésser mitjanament culte. [...] La lectura i l’estudi del Diccionari representen una higiene inapreciable, a cada moment suggereixen rectificacions, desvetllen substitutius per les paraules i les maneres de dir impròpies, modifiquen desinències impures usades correntment, en una paraula: fan que el lector senti un respecte més profund per la llengua que parla i escriu, que li tingui més consideracions i se’n senti més orgullós. No hem d’oblidar mai, i no ens hem de cansar de repetir, que el més alt exponent de glòria que posseïm és el nostre idioma. I que si com a poble hem de contar en el món, no serà per les vociferacions i les anècdotes estèrils dels polítics, sinó per tot el que representi una ànima i una cultura autèntiques.