La dictadura de la irracionalitat
"No permetrem que la irresponsabilitat d'uns pocs posi en perill l'esforç de tots". Així de contundent ha estat el missatge de Francina Armengol. Uns pocs assedegats de gaudir la vida han demostrat que res els importa més que el seu minúscul món i el seu desmesurat egoisme. Un egoisme sense fronteres i sense límits que ens situa entre les regions amb pitjor situació epidemiològica d'Europa. Juan José Millás fa un temps va escriure: “La por dels majors produeix paüra en els petits”, però lamentablement la quotidianitat ja ens demostra que, cada dia, alguns nens i nenes van créixer i es van convertir en dèspotes, res els frena, res els fa por i res els fa reflexionar.
Alguns nens i nenes, des de la seva infància, han estat modelats per tot un sistema en el qual són actors actius les famílies, els sistemes educatius, els amics i les multinacionals. Sí, les multinacionals també estan forjant aquesta generació de joves atrapada entre el consumisme i la irresponsabilitat social. Així que algunes petites criatures van créixer i es van convertir en adolescents i joves. I es van organitzar en diverses tribus urbanes, com per exemple els que ni estudien ni treballen i, malgrat això, van armats amb mòbils d'última generació, vestits amb roba de marca, i els progenitors dels quals no cessen de subministrar-los els seus capritxos i exigències. Certament, cadascú és lliure d'educar els seus fills i filles com vulgui, però l'educació de la nova generació també és una responsabilitat social.
No hi ha dubte que la joventut sempre va acompanyada de l'afany de canviar el món, de la rebel·lia, de les ganes de viure, i això és un cicle ben necessari per a la vida. Però una rebel·lia constructiva mai és l'egoisme desmesurat que de vegades veiem als nostres carrers. Les problemàtiques que viuen els joves no són més que el reflex del fracàs dels sistemes educatius, ja sigui en l'àmbit familiar o en el comunitari.
D'altra banda, reconec que de vegades m'impacten certes respostes d'alguns joves, sobretot quan són universitaris. Rescato una trista anècdota amb un jove universitari que vaig conèixer, un dia vaig veure que portava una samarreta amb les sigles de la CCCP. Li vaig comentar que feia temps que no veia aquella abreviatura i la seva resposta immediata va ser, i sense exageració per part meva, la següent: “Em van comentar que era un país, però com que jo encara no havia nascut, llavors no m'interessa!”. Em va impactar la resposta i per aquest motiu encara la recordo. Em va impactar saber que tota la història de la humanitat no li importava gens a aquell jove que algun dia, tal vegada, ocuparà un lloc de responsabilitat, i tal vegada des d'aquest lloc de responsabilitat haurà de gestionar assumptes importants. Em preocupa la percepció de tots aquells joves que només existeix el que ells creuen que existeix, que mai han llegit llibres però pretenen publicar llibres, que mai llegeixen però imparteixen saviesa i per als quals només existeix la seva augusta i sagrada persona i el seu minúscul cosmos.
Els joves de la botellada i la seva irresponsabilitat es converteixen d'alguna manera en responsables del que ocorre. Però més responsables són aquells adults que mai van saber posar-los límits ni educar-los. La llibertat també és saber construir de manera responsable el futur que d'aquí a uns anys estarà en mans dels joves d'ara. Molts d'ells són joves amb una considerable crisi d'identitat que va mutant de l'humà al cibernètic. Són fills i filles de les pantalles que els han desvirtuat la realitat, estan atrapats en les xarxes socials i la transmissió en directe del que viuen perquè la pantalla és la prova de la seva existència
La Màquina a poc a poc ha devorat la vida d'aquestes joves generacions, els n'ha engabiat els somnis, els projectes i les frustracions. La Màquina ha enllaunat les seves vides en dispositius saturats amb selfis solitàries exposades en les fredes sales de les xarxes antisocials.
La minoria que perjudica la majoria només sent lleialtat cap a la seva pròpia tribu, només obeeix l'embruixament de les pantalles que els han creat, educat, i que a poc a poc els va arrencant la humanitat. No és culpa seva, és culpa dels que mai van saber ensenyar-los on són els límits.
