La dictadura de la minoria
La democràcia s’estén al món, malgrat que dir això ara mateix pot ser considerat una bajanada. Però és una tendència general imparable –amb alts i baixos, esclar: ara estem certament en un moment baix, després de l’arribada de Trump al poder.
L’essència de la democràcia és la possibilitat de perdre eleccions i, com a conseqüència, traspassar el poder. Amb la democràcia, el ciutadà pot vèncer el seu adversari polític i substituir-lo. Així i tot, la democràcia no és consubstancial a l’home: és com la virtut, que cal practicar. La tendència humana és la contrària: exercir el poder, dominar a l’altre... i a vegades, explotar-lo.
La primera democràcia, des de Grècia i Roma, després dels intents parcials del Regne Unit i Holanda als segles XVII i XVIII, va ser l’americana, a finals del XVIII. Varen ser els federalistes, el partit d’Adams, Hamilton i Madison i el republicà Jefferson, els que varen posar les bases d’una república democràtica. Després d’Adams, que va ser president després de Washington, les eleccions es van resoldre amb empat. L’elecció es feia a través dels representants dels estats. Es va resoldre a la Cambra de Representants, on cada estat dels 16 que formaven la unió tenia un vot. Les va guanyar, després de 33 votacions, el partit republicà encapçalat per Jefferson, quan tres estats varen canviar el seu vot per sortir d’un temps mort que posava en perill la república.
Aquesta és la dificultat inherent de la democràcia. Sovint arriba després d'un règim autocràtic i aquest s’intenta blindar per evitar que el vot igualitari canviï res. Els camins per aconseguir bloquejar-la són diversos: triar els electors –que només votin els propietaris que paguen impostos, dificultar la inscripció de classes desafavorides (els negres als EUA)– o establir un parlament amb dues cambres –una alta i una baixa i que l’alta no sigui elegida per sufragi sinó per pertinença a una classe, com la Cambra dels Lords al Regne Unit.
La democràcia està sovint emmordassada per mecanismes contra-majoritaris que, en teoria, intenten aproximar els ciutadans a les institucions, però que tenen l’efecte contrari. La impossibilitat pràctica de modificar la Constitució perpetua un statu quo que el temps ha fet obsolet. El filibusterisme parlamentari –impedir la votació de resolucions– és una eina antidemocràtica utilitzada a bastament (va ser prohibida a França amb la III República el 1870 i al Regne Unit el 1881).
La primavera de 1814, 25 anys després de la promulgació de la Constitució americana, un grup de 112 ciutadans noruecs es varen reunir per redactar una constitució. Noruega havia estat durant 400 anys un domini danès. La constitució es va redactar i aprovar i va entrar en vigor, però la independència no va arribar. L’exèrcit suec va envair Noruega i aquesta va passar de ser un territori danès a ser un territori suec. El 1905, un referèndum va donar la independència a Noruega i des de llavors les successives reformes constitucionals han fet que Noruega tingui avui una constitució més àgil que la dels EUA, text en el qual va basar-se. Les lleis necessiten una actualització permanent.
La Constitució espanyola del 1978 no va establir un Senat elegit per un sistema no democràtic. Aquests mecanismes, que tradicionalment venien del passat, eren difícils d’instituir en una democràcia creada a l’últim quart del segle XX. Però s’ha trobat un mecanisme alternatiu. L’eina per “limitar els excessos” de la democràcia ha estat el poder judicial. Avui, paralitza l’aplicació universal de l’amnistia, permet l’acusació de terrorisme i sedició per actuacions que estan lluny de ser-ho i suposa una eina útil per a l’acusació pública de pràctiques polítiques, suposadament delictives, que resulten no ser-ho. Això és especialment fàcil d’exercir quan la dilació temporal entre l’acusació i la vista es mesura en anys i és especialment tòxic quan l’acusació prové d’institucions amb caràcter polític i no es basa en fets provats, sinó en notícies no contrastades.
És per això que la utilització d’acusacions denunciades judicialment suposen una arma que perjudica el debat polític. Arribar a acusar el fiscal general de l’Estat de conductes impròpies, escorcollar el seu despatx i que les converses del seu telèfon mòbil siguin públiques, suposa un dany per la democràcia, perquè genera desconfiança en les institucions.
És probable que aquestes acusacions quedin arxivades, però el mal que aquesta agressivitat fa a la convivència política de l’Estat no és menor. Si ho fes l’esquerra es podria pensar que es tracta d'una estratègia per afeblir l’Estat, però fet per la dreta fa pensar en una voluntat de fer caure el govern… pel fet de ser d’esquerres. Azaña va parlar de “tribus bárbaras acampadas sobre el solar patrio desde hace siglos”, en definitiva, d'exercir la dictadura de la minoria.
