Diego versus Maradona, l'abisme de la grandesa

Filòloga“Maradona ha mort”, “Adeu, company”, “Diego Maradona, mor un immortal”, “Déu ha mort”, “Heroi, vilà, geni”, “Maradona etern”, “En mans de Déu” i “La mà torna a Déu”. Així va acomiadar la premsa internacional una de les figures més excepcionals del futbol dels últims temps, després de Pelé, per descomptat.

“Quan diuen que soc Déu jo responc que estan equivocats: soc un simple jugador de futbol. Déu és Déu i jo soc Diego”. Era un simple jugador de futbol que va fer somiar a milions de persones de totes les edats, nacionalitats, colors, credos i llengües. Va fer somiar a molts nens que viuen en els llogarets més perduts i oblidats del planeta, i que juguen al futbol amb peus descalços però vestint la samarreta amb el 10 i el nom de Maradona. Maradona és la il·lusió que va regnar en els cors de tota una generació: regalava màgia, alegria i tenia el poder de fer que tots s'oblidessin de les misèries de les seves vides.

El 1984, Nàpols, la ciutat més pobra d’Europa, va fitxar el jugador més car del món per a oferir al poble l'espectacle que amanseix les feres, “pa i circ”, i així va ser. Uns 84.000 afeccionats el van rebre a l'estadi San Paolo, tots eufòrics i anhelant aconseguir la glòria futbolística i oblidar-se dels mals d'uns anys marcats per les tensions, les tragèdies i el contrast. Perquè Maradona també és el reflex de la dècada dels anys 80, dècada de les tensions de la guerra freda entre els Estats Units i la Unió Soviètica, anys de l'amenaça nuclear, anys de l'assentament de les bases de l'economia neoliberal, anys de la fam que devastava diversos països d'Àfrica i de la vaga general dels miners d’Anglaterra, anys dels canvis polítics a Europa de l'Est i de l'assassinat d’Indira Gandhi, de la caiguda del mur de Berlín, anys de la sida i del boom de l'heroïna. El món necessitava somiar i Maradona feia possible somiar.

La fama i la glòria cada vegada asfixiaven més el Diego que ha estat absorbit pel remolí dels crits, dels flaixos i dels interessos econòmics de tots els que se li acostaven. Mentrestant, Maradona es va convertir en una marca comercial i es va anar dissociant gradualment de Diego, que s'enfonsava cada vegada més en el consum de droga: “Vaig ser, soc i seré drogoaddicte”. A Nàpols, Maradona va aconseguir el cel i la deïtat i Diego va baixar als inferns i allí es va quedar atrapat i destrossat físicament i anímicament fins al 25 de novembre del 2020.

Diego va naufragar en un abisme d'històries fosques de les drogues, la camorra, la prostitució i els maltractaments, i va morir un 25 de novembre. I el món es va dividir entre els que homenatjaven i ploraven el mag que va ser i els que només veien en ell un misogin i un maltractador.

Ha mort Diego, però Maradona és etern i continuarà vivint en la memòria dels qui el van veure jugar i els va emocionar. La memòria col·lectiva va forjant el mite, perquè Maradona és pura emoció: “Soc un jugador que ha donat alegria a la gent, i amb això em basta i em sobra”.