Dies crítics
Per definició, no valoram les coses fins que ja és massa tard. Ens hem queixat tota la vida que l’ortografia del català tenia més excepcions que no pas certituds i, per una vegada que hom ha intentat facilitar-nos la tasca d’escriure amb un mínim de decòrum, sembla que ens han robat la nostra subscripció premium del WhatsApp. Amb la laxitud ortogràfica amb què molta de gent escriu els missatges de Facebook, piulades i altres herbes, no acab d’entendre aquesta fal·lera col·lectiva –a Déu gràcies no ens han tocat les eles geminades– que ens ha pegat perquè a partir d’ara no podrem distingir amb una titlla l’os de la cama de l’ós de la prada. Com si els ossos dels óssos fossin un tema de conversa recurrent.
Un parell mallorquí de persones m’ha demanat si escriuria sobre el tema. D’entrada, m’he sentit afalagat –des dels dos anys he aspirat a ser un líder d’opinió local–, però he hagut d’esperar una setmana per pair la notícia i formar-me’n una opinió condreta. I ara, com que som de compartir-ho tot amb vosaltres, aimats lectors, em veig forçat a confessar que em costa ser radical amb aquest tema i tant més una cosa que una altra. D’una banda, jo que sense la tasca ingent de l’equip de correctors d’aquest diari –Xisca, què faria fora tu!– no semblaria ni la meitat de llest del que us he fet creure durant 25 setmanes, hi he d’estar a favor a les totes. Però a l’altre cantó hi ha l’estudiant que vaig ser i ell es resisteix a no poder escriure ‘la dona mora em dóna móres i gerds’. L’ésser humà, sempre tan contradictori.
És inevitable no sentir pena per la pèrdua. Són molts d’exàmens a les espatlles memoritzant allò d’‘el verb vendre ven l’accent’. A més, per a tots aquells que no hem nascut ni amb cos, ni amb cara de model de catàleg de llenceria cara, els diacrítics ens donaven eixe #JeNeSaisPasQuoi que ens feia sentir especials. Com que no podies competir amb ta musculatura, almanco te n’anaves a casa immensament realitzat –i tot sol– pensant que tu sí que sabies botar mentre bevies de la bóta, i el garrit ferm, com dirien a les rondalles, que havia lligat a cor què vols, no. Per a algú de la meva generació era un primer filtre a l’hora de lligar per internet. Jo que vaig viure les beceroles d’un fenomen que ha canviat la vida de molts i ha tancat gairebé tots els bars de confraternitat, puc dir-vos que els diacrítics eren el primer sedàs que hom havia de passar si volia esdevenir company meu d’horitzontalitat. Amb aquests estàndards sé que m’he perdut moments gloriosos. Ja ho deia el gran #GrouchoMarx: “Com més faltes d’ortografia hi ha a la carta d’una admiradora, més bella sé que és”. Però en aquest tema he estat inflexible. M’obsedia no tenir tema de conversa al #PostCoitum. I els diacrítics eren la primera pista que em permetia albirar, havent acabat, una conversa fructífera sobre 'Lo Crestià' d’Eixemenis.
Finalment, tot i que l’Institut ha donat una explicació que ells consideren plausible, jo no acab d’entendre per què de 150 diacrítics només se n’han salvat 14. Quan hom demana una rebaixa del pressupost de la reforma de la saleta d’estudi dels nins, es comença per una davallada del 20%, no del 90%. En aquest sentit, hauré de donar la raó a Nicolau Dols: o tots o cap. L’actitud conservacionista 'sui generis' dels acadèmics ha creat una #CastaDiacrítica de bons i dolents. I això sí que no. A partir d’ara, el cafè mòlt ja no tindrà el mateix gust, ni que sigui de càpsula. Com a catalanoparlants hem perdut l’oportunitat de demostrar la nostra categoria democràtica i hem fallat. En definitiva: menys Procés i més igualtat accentual.
