Dies d’agost
S’acaba ja l’agost, aquest agost de calors inaguantables, de sequera demolidora, de canvi climàtic aclaparador. Demà és santa Mònica, que va ser mare de sant Agustí, la festa del qual celebrem dilluns. El bisbe d’Hipona, al nord de l’Àfrica, va ser un savi admirable. Sempre li he tingut devoció. De jove, quan estudiava llatí, vaig traduir un petit assaig seu, De cura pro mortuis gerenda (De la cura que hem de tenir amb els morts). Es tracta d’un text molt bonic, relativament breu, en què Agustí exposa la pietat que hem de tenir pels morts, el record… la cura, en definitiva, tal com el títol llatí indica amb tota propietat. El pare Alexandre Olivar, que va ser professor de llatí dels novicis (parlo de Montserrat), ens va fer traduir aquest petit opuscle del bisbe d’Hipona. Érem pocs, quatre o cinc, fèiem les classes al jardí, quan el temps ho permetia, i suposo que el pare Alexandre volia fer ell mateix una traducció del text d’Agustí i així tindria una base on treballar. No sé si la va arribar a fer mai. I potser tot això m’ho imagino. Una altra raó de la meva admiració per Agustí és la seva diguem-ne autobiografia, les Confessions, on explica la seva vida dissoluta en la joventut, la seva conversió, la influència de la seva mare, Mònica, en aquesta conversió. Agustí és un gran escriptor, filòsof i teòleg, i va tenir una enorme influència. Li agradaven els jocs de les paraules i els significats. Sempre recordo una frase seva, escrita a les narrationes in psalmos, en què, parlant del Nen Jesús, diu: Infans erat et Verbum. (És a dir: "No parlava i era la Paraula"). Ara els nostres mestres i mestresses fan servir sempre la paraula infant per parlar dels nens i nenes, de les criatures, de la mainada, de la canalla, etc. No saben que infant és aquell que encara no parla. Potser caldria que coneguessin una mica l’etimologia de les paraules.
Escric aquest paper en plena onada de calor. Insostenible. El sol converteix el nostre poble en un forn. No hi ha ni un bri d’aire que passi. La platja plena de gent apilonada. L’aigua del mar ja no refresca. Fins quan durarà? Cada any serà igual? Per Tots Sants les platges encara estaran plenes? Aquest mes d’agost s’ha constituït el Congrés de Diputats. Això que en diuen la mesa, etc., etc. El rei ha consultat, etc. etc. De fet, no m’importa gaire. És un negoci dels espanyols i penso que, encara que m’afecti, ja s’ho faran. Governarà Feijóo? Governarà Sánchez pagant un preu que segurament no podrà suportar? L’animeta espanyola de bona part dels catalans està molt preocupada. Jo crec que no n’hi ha per tant. Pitjor que quan jo vaig néixer, no serà pas. Pitjor que als anys cinquanta, no serà pas. Pitjor que a començaments dels setanta, quan Franco signava encara condemnes de mort, no serà pas. O sigui que bon humor, i paciència.
L’animeta autonomista de bona part dels catalans pot respirar tranquil·la. El pactisme concessiu d’ERC pot respirar tranquil mentre va perdent votants. I l’Ajuntament de Barcelona pot continuar fent la seva política espanyolista de dissolució de qualsevol signe de catalanitat. Ara mateix acaba de ser notícia un premi internacional a una biblioteca de Barcelona, nova de trinca, construïda a Sant Martí de Provençals. Una arquitectura espectacular, grandiloqüent, potser massa, que porta el nom de García Márquez. García Márquez és un gran escriptor, premiat amb el Nobel, que va viure a Barcelona en aquella època que un altre premiat amb el mateix premi, Mario Vargas Llosa, enyora, perquè llavors, diu, Barcelona era cosmopolita i ara és provinciana. Doncs bé, continua sent provinciana, i el sol fet de batejar la flamant biblioteca premiada amb el nom de García Márquez ho demostra. És provinciana per l’actitud que té de voler ser internacional. ¿No hi ha cap escriptor català que mereixi donar nom a una biblioteca de Barcelona? Josep Pla, per exemple? Però no, Barcelona ha de ser internacional, una capital mundial. No pas la capital d’aquesta ridiculesa absurda que es diu Catalunya. Colau va treballar vuit anys en aquesta direcció, Collboni treballa en la mateixa. I els tripijocs que es van fer perquè Collboni fos alcalde van ser per evitar que Trias governés. Com els que va fer Colau acceptant el petó de Manuel Valls, per evitar que fos alcalde Maragall.
I encara ens queda parlar de la cadet Borbón Ortiz. Ella és princesa, la seva germana és infanta, tot i que suposo que prou que deu parlar. Però això encara té menys interès. No en té cap.
Ara sí que ja s’ho faran.
