Dies de juliol
Després d’unes calors notables, el juliol s’acaba. Hem passat pel Carme, per Sant Jaume, per Santa Anna i Sant Joaquim i per unes eleccions espanyoles. La Mare de Déu del Carme em porta records de petit, quan celebràvem el sant de la mamà i de la tia Carmen. A Girona. L’endemà marxàvem a Sant Feliu. Amb el carrilet. Uns dies abans havia passat el camió d’en Dispès, per carregar tots els bultos, matalassos i la nevera. La nevera de fusta, que funcionava amb barres de gel. Començava l’estiu. Un estiu que s’allargaria fins a finals de setembre, just per poder començar el curs el 2 d’octubre. El dia 1 era el Dia del Caudillo, per tant, era festa. El setembre m’agradava molt, perquè, ja tips de mar i de sorra i negres com paelles, podíem anar a passeig i, al vespre, posar-nos un jerseiet... Però el dia del Carme el celebràvem a Girona. Recordo que fèiem gelat amb un estri especial, una mena de galleda de fusta, amb un espai on es posava gel trinxat i sal. Al centre, en un atuell especial, s’hi posava crema, ja freda. Donant voltes a una maneta, unes aletes remenaven la crema per evitar que es fes un bloc de gel. En dèiem mantecado.
Els altres records del dia del Carme ja són de molt més gran, de Portocolom, a Mallorca. Vam anar a passar els juliols a Portocolom durant una vintena d’anys. I la processó del Carme era una preciositat. Embarcaven la marededeu amb totes les autoritats, civils i religioses, i la banda municipal de Felanitx. I l’envoltaven tot de llaguts i barques plenes de banderetes de colors i serrells de paper blanc. Llaguts i barques es posaven en dues fileres al costat de la barca de la marededeu i anaven fins al centre de la badia. Un cop la imatge tornada a terra, es feia una processó fins a l’església on es guarda. La banda tocava una musiqueta trista, Camino de la ermita solitaria o alguna cosa així. La repetien tantes vegades que ens l’apreníem de memòria. Un cop a l’església es cantava la Salve. Però el millor era que, acabada la processó per mar, tots els llaguts i barques feien una carrera fins a la bocana.
Abans Sant Joaquim era l’endemà de Santa Maria, és a dir, el dia 16 d’agost. Però la Santa Mare Església un bon dia va decidir ajuntar el matrimoni entre Sant Joaquim i Santa Anna, que celebraven la festa per separat; és per això que ara la festa del pare de Maria se celebra el dia de Santa Anna. Però el dia abans de Santa Anna és Sant Jaume, patró d’Espanya, Santiago i cierra España i tot el que vulguin. Compostel·la i el camí de Santiago, pelegrins i petxines.
Però dos dies abans de Sant Jaume, Espanya s'ha vist sotmesa a una consulta electoral. Com va escriure el gran poeta (per cert, molt anticatalà) Antonio Machado, una de las dos Españas ha de helarte el corazón. Doncs bé, les eleccions que acabem de sofrir anaven d’això. Les dues Espanyes enfrontades en una lluita ferotge. La dreta, reforçada per l’extrema dreta, contra l’esquerra reforçada per la por. Per la por a l’extrema dreta. I la pobreta Catalunya espellifada entremig. I, com saben, els resultats han sortit tan justos que la investidura de Pedro Sánchez, teòricament l’esquerra, dependrà dels vots de set independentistes d’obediència puigdemontiana. O sigui que el pitjor enemic d’Espanya té la clau, o la tindrà, del govern que el persegueix fins a la mort. Quines coses! Com acabarà tot això? Un embolic suprem. El més curiós és que feia quatre dies que Sánchez havia dit que Puigdemont ja no pintava res, que ja no era ningú… Els polítics val més que callin. Què faran ara l’un i l’altre? Veurem, veurem…
I el senyor Feijóo, gallec, més gris que Rajoy, depèn de Vox, aquesta extrema dreta que no sap pronunciar el seu nom. Però sembla que ja no poden manar. Haurà anat de ben poc. Però si l’altra Espanya vacil·la una mica, si els independentistes exigeixen massa, si avantposen Catalunya a un govern estable (és un dir) d’Espanya, llavors tots els vots de la por no serviran de res. Hauran de fer unes altres eleccions que, com diuen els savis, guanyaria la dreta. Jo crec que, si volem aturar la dreta i l’extrema dreta, cal que els independentistes sàpiguen no demanar la lluna en un cove. No demanar res impossible. Res anticonstitucional. Només transferències i inversions...
Això ha estat el juliol, a part de la calor i dels preus de xíndries i melons i del poc gust de préssecs i albercocs. Però començo a pensar que potser són les meves papil·les que s’estan esmussant i que els sabors d’abans, tan vívids, ja s'han perdut, per a mi, per sempre.