Que les diferències no venguin per la comandera

El partit feminista tendrà, a la fi, dos homes com a caps de llista de MÉS per Mallorca a les candidatures al Parlament balear i al Consell de Mallorca. Massa bé està, si així ho han decidit les bases del partit. Ara cal esperar que el partit ecologista no faci cap autopista més. O que el partit que no vol el monocultiu turístic no permeti que foravila ja no sigui foravila, sinó una urbanització encoberta d’hotelets particulars. O que el partit mallorquinista sigui capaç de convertir definitivament, i sense subterfugis, eufemismes, excepcions o emperons, en requisit la llengua catalana per accedir a llocs de feina de la sanitat pública, per exemple.

Sort en tenim que Antoni Noguera diu ara que ho deixa perquè sigui una dona la que lideri el partit. Sort? Sembla que Noguera havia fet una tasca important de posar oli a les juntes sovint rovellades, adesiara renoueres, d’un partit on la dissensió esdevé sovint brega i on el debat es converteix tantes vegades en olla de grills mediàtica. Deu passar a totes les famílies, això, ens direm per consolar-nos.

Caldria també analitzar si el fins ara coordinador general de MÉS ens conta tota la veritat o ens amaga que la derrota de Maria Ramon, la dona triada per l’aparell del partit per ser la candidata al Parlament, ha estat llegida per l’exbatle palmesà com una retirada de confiança per part de les bases.

Quan hom grata una mica per dins el partit, sembla que en general es parla de moment pacificat, de bona sintonia, de camaraderia i d’optimisme, però una olor cendrosa encara tèbia ens recorda que aquí hi ha foc colgat. Veurem ara quin és el grau de maduresa dels factòtums del partit davant aquesta ‘sorpresa’ apesteguiana. De moment, la renúncia de Noguera sembla, si més no, precipitada.

Venim d’un MÉS esbucat després de la gran ‘victòria’ de 2015. La gestió del millor resultat va ser nefasta, començant per la manca d’ambició en no fer la pinça amb Podem per demanar la presidència del Govern. D’aleshores ençà, magror. A Biel Barceló li cal reconèixer el mèrit, no obstant això, d’haver sabut reunificar l’esquerra nacional socialdemòcrata, esquerdada en mil bocins després d’un altre enèsim fracàs. Biel Barceló, amb una imatge moderada i moderna alhora, carregat de paciència, sabé reconduir una situació complexa i, internament, potser només li podem retreure la gestió d’aquelles primàries on també concorria Joan Lladó, avui exitós empresari turístic. Però amb Barceló semblava també que el PSM, o MÉS, havia perdut un cert carisma en el lideratge. Aquell jersei de punt i el bigotet soviètic de Mateu Morro contrastaven amb l’elegància i el verb carismàtic i un punt altiu de Pere Sampol. Un es cuidava del partit, l’altre dels mitjans. Damià Pons hi aportava el toc intel·lectual, un puntet estantís, però rigorós i savi a balquena. Després d’allò, sí, paregué que arribava una espècie de travessia del desert que Barceló va liderar talment un Moisès que no veuria altra terra promesa que la de Punta Cana.

No pareix un mal candidat, un batle jove que estima el país i que estima el partit. Un batle amb dosis importants de carisma i que, a més, ha sabut estirar les bases per sobre de les directrius de la direcció de MÉS per Mallorca. Sempre cau simpàtic, el contrapoder. Sempre és més seductor el qui, en comptes d’empènyer, estira. Plantejava, Apesteguia, un enrocament fort a l’hora d’establir pactes amb el PSOE. Plantejava, fins i tot, una renúncia a governar, si els socialistes espanyols ens havien d’abaratir el somni una vegada més. Si, una vegada més, ens havien de posar aigua al vi, valia més pegar la tímbola tots sols i a l’oposició.

Que aixequi la mà el càrrec de MÉS que no hagi anat de bracet del PSOE a part o banda. Ni el mateix Apesteguia ho podria fer. La disjuntiva és clara: vol MÉS continuar sent un partit de Govern? Vol MÉS continuar tenint persones que, després d’anys instal·lades en el poder, necessiten encara la cadira? Per posar-ne un exemple, tot i reconeixent el seu valor com a consellera, havia de tenir MÉS Fina Santiago dins el Govern quan ja s’havia donat per fet amb anterioritat que no repetiria?

A un servidor li agrada una idea més que l’altra. Un partit amb votants de fortes conviccions, situats dins la meitat esquerra de l’arc ideològic, nacionalment autocentrats i políticament exigents, no es pot permetre concedir a cada negociació renúncies a allò que durant la campanya s’havia considerat irrenunciable. No val fer de crossa del PSOE ni de cap altre partit. M’enamora la idea de la CUP de no entrar a cap Govern si no és liderant-lo. Sense presidència, el més coherent pareix que ha de ser garantir investidures a l’esquerra (encara que sigui l’espanyola) i condicionar l’acció de govern des de fora. Des de la coherència i des del rigor de l’esquerra nacional, el partit governant es desgastaria i els votants de l’esquerra nacional comprendrien que el moment que arriba, ara, des de la il·lusió, és el seu. Un servidor comprèn també, i molt, que governar també implica ocupar llocs de responsabilitat que no ocuparan representants d’altres partits. I això, si es fa bé i es fa amb determinació, també és una cosa positiva.

Seran els nous líders del partit els qui hauran de triar el camí. Un partit que, agafant la mà estesa d’Antoni Noguera, pugui liderar una dona. Un partit on qui lideri i qui acompanyi no ho faci des del rancor de guerrilles passades, sinó des de la concòrdia i l’ànsia de créixer. Un partit on les idees, en comptes de ser excloents, conflueixin. Un partit on les diferències tenguin l’origen i la conclusió en el debat i no en la comandera. Un partit, en definitiva, que, com indica el seu nom, sumi, i com fa presumir la seva història i la seva composició, eixampli base social amb un sentit rotund de país, amb una ànsia radical de llibertat, i amb una profunda sensibilitat envers les persones i la igualtat d’oportunitats. Un partit feminista i ecologista de veres. Un partit de país per governar liderant, per posar les bases d’un alliberament nacional, que també, necessàriament, haurà de ser social.

Antoni Riera Vives és periodista