El difícil art de celebrar la Diada
Ves per on, el Govern i l’ANC han tastat aquest dilluns la mateixa medicina, la del desbordament. Al Govern li van tornar a xiular les orelles i, com que ja ho donava per descomptat, tenia preparada la resposta en positiu. Era millor ser-hi que no anar-hi.
Per la seva banda, l’ANC ha conegut temps millors i el que fa una dècada eren exhibicions de força sense rival, fetes amb més d’un milió de manifestants disciplinats, tiralínies i coordenades de GPS, aquest dilluns van ser milers de persones, unes integrant ordenadament les quatre simbòliques columnes i les altres que van decidir saltar-se els preliminars per anar de dret al lloc dels parlaments finals.
O sigui que la manifestació ha recollit, simbòlicament, totes les sensibilitats independentistes del moment, la dels que tenen pressa i la dels que estan esperant el resultat de les negociacions per a la investidura a Madrid, d'on podria sortir l’amnistia.
Però, sigui com sigui, la participació en els actes de la Diada ha de ser l’enveja dels partits i mitjans espanyols que la menystenen però que són incapaços de treure al carrer una desena part dels que aquest dilluns hi han sortit. Hi havia ganes de repetir-li al govern espanyol que el final del Procés el proclamaran els catalans, no un ministre en una roda de premsa.
Amb tot, el Govern ha de pensar que tot l’espai que deixi lliure serà ocupat pels missatges d’altres. Organitzar l’acte institucional a última hora de la nit de l’11 de setembre, quan a les cases la gent ja està fent les carmanyoles de la setmana i la cartera per a l’endemà, és reduir la celebració a una dimensió discreta, de producte televisiu. És renunciar a donar un to al dia des de bon matí i a vertebrar cívicament i de manera solemne tota la força simbòlica de la festa nacional.
