El llarg i difícil camí de la convivència

Aquests dies somii tenir fe, aquesta esperança irracional que es diposita en una persona o causa i que t’allibera de passar-la pel sedàs de la raó. Tenir-ne em permetria no empenyorar el meu estat d’ànim a la successió de notícies sobre moviments de difícil comprensió. Però no en tinc i m’he de conformar d’adobar les esperances amb la confiança que res no s’ha deixat a l’atzar, almenys fins ara, i les decisions, per molt personals que s’hagin presentat, mai no han estat preses per una sola persona. Aquesta confiança en el treball col·lectiu és el més a prop de la fe que estic; a més de la comprovació diària i empírica que la 'meseta' no canvia en la seva prepotència ni el superb menyspreu que té per tot allò que és diferent. Però, mentre passeig absort, no abduït, per Palma, la vulgar quotidianitat em retorna empastifada a l’ara i aquí. No sé si visc envoltat de republicans o de monàrquics, de defensors de la llibertat d’adscripció o del determinisme etnicofronterer; del que n’estic segur és de fer-ho amb una quantitat suficient de fracassats socials incapacitats per a la convivència, militants de la llei del més fort que no reconeixen altra forma de relació que la repressió jeràrquica: porcs incívics, en poques paraula. No hi ha servei de neteja que pugui contrarestar tanta estultícia. Fa temps que hem hagut de renunciar a badar despreocupadament pels carrers, obligats com estam a mirar pel terra per culpa dels que minen els carrers de tots amb les defecacions dels seus cans o els seus papers o abandonen el que volen, allà on volen, el dia que volen. Així s’entén millor la necessitat que tenen alguns de reis que els renyin i aquesta por infinita de la llibertat.