La difícil normalització

Deu ser l’interès que té pel bilingüisme el president del Parlament, Gabriel Le Senne, el que l’ha duit a imposar que a la Cambra balear s’hagi d’escriure tot també en castellà. És una tornada enrere en tota regla perquè, com ens recorda la informació d’Anna Mascaró, la llengua pròpia, el català, ha estat la que ha tingut la màxima consideració de l’òrgan de representació de la societat de les Illes des del 1992, quan hi va haver un acord de la Mesa i unanimitat perquè fos així. Governava el Partit Popular a les Balears. Durant més de trenta anys hi ha hagut consens polític amb això, i ni tan sols la legislatura de més agressivitat contra el català, la de la majoria absoluta del popular José Ramón Bauzá, es va qüestionar el fet que la llengua de la Cambra balear fos la llengua pròpia. Ja ho va advertir amb encert Celestí Alomar quan, a començaments d’aquesta legislatura, veient allò que exigiria Vox i la voluntat del Govern del PP de concedir-li-ho, alertava del perill que es trenquin els consensos, en referència als consensos als quals la societat ha anat arribant d’ençà que hi ha democràcia. Ara, de cada setmana que passa, l’Executiu i els seus socis la fan més grossa en matèria de llengua. En els darrers dies, a més de la imposició del castellà al Parlament, hem hagut de sentir el conseller de Turisme, Cultura i Esports defensar l’àrbitra que va expulsar l’entrenador del Petra per parlar-li en català. “Primer, el respecte; després, la llengua”, va dir el conseller, sense qüestionar qui va perdre el respecte a qui. Tot i que el Govern va matisar després aquesta declaració, un pic més hem de sentir que, en una conversa, mantenir el català és una falta de respecte, però no ho és mantenir el castellà. Fa mal normalitzar res així.