Difícils ideals heroics

Segons la seva pròpia confessió, l’impacte que li va produir una lectura infantil el va acompanyar tota la vida. Quan era un nen la seva mare li va donar per llegir Quo vadis? d’Henryk Sienkiewicz. Va devorar la novel·la de l’escriptor polonès. Des de llavors Henry de Montherlant va voler “viure com un romà”. Passats els anys, i la vida, també va voler “morir com un romà” i, gairebé cec després d’un accident, es va suïcidar amb setanta-set anys seguint, segons sembla, un complex ritual. Les seves cendres, d’acord amb el seu desig exprés, van ser escampades en un temple romà i al riu Tíber.

“Viure com un romà” en ple segle XX significava, òbviament, anar a contracorrent i la literatura de Montherlant en molts sentits és una continuació del seu lema vital. Exalta l’heroisme, l’amistat, el caràcter sagrat de la naturalesa, el valor suprem de la llibertat individual. En una època de moviments i escoles, Montherlant es va negar a associar-se amb cap grup. Això en part explica el semioblit en el qual ha caigut la seva obra, tot i que en el seu moment va ser un autor ben conegut, amb peces teatrals molt representades com La reina muerta. L’individualisme de Montherlant el condemnava amb freqüència a la solitud.

Malgrat això, Henry de Montherlant és un escriptor d’una qualitat indiscutible, amb llibres extraordinaris com El caos i la nit, una de les millors novel·les del segle XX. També els seus personatges viuen d’alguna manera “com romans”: fora d’època, inadaptats, lluitant feroçment per mantenir els seus valors enmig del caos. Això els dona grandesa i densitat existencial. Per a la resta, pertanyen a un món que ja s’ha esvaït. Però això no és estrany. En el fons, la literatura sempre tracta de mons que ja s’han esvaït.