Digau-li empobriment, no pobresa
Analista sociolaboralL'Assemblea General de les Nacions Unides, l’any 1992, va declarar el 17 d'octubre Dia internacional per a l'eradicació de la pobresa. S'ha avançat poc en aquest objectiu. Les resolucions dels Objectius del Mil·lenni, l’Agenda de Desenvolupament Sostenible 2030, etc. han quedat, de moment, molt per sota dels seus objectius declarats. Cap sorpresa, car fa temps que, entre altres, el mestre Josep Fontana, en explicar l'impuls a l'empobriment i a les desigualtats que, per a Mèxic, va suposar el NAFTA (l'Acord de lliure comerç d'Amèrica del Nord i el país mexicà), advertia que "no és veritat que això de la globalització generi sempre beneficis per als més pobres" ('La construcció de la identitat'. 2015). Atenció, doncs, amb els efectes que poden tenir tractats com els que ara negocia la UE amb els EUA (TTIP) i el Canadà (CETA) en termes d'extensió de la pobresa en aquest costat de l'Atlàntic i d'agudització de la desigualtat arreu. Val a dir que l'objectiu d'eradicació de la pobresa sembla incompatible amb aquests tractats de lliure comerç de nova generació en els quals la cosa prioritària és reduir barreres no aranzelàries, com ara estàndards de seguretat social, o de normes que afavoreixen el treball decent, és a dir, una ocupació justament retribuïda, amb drets de ciutadania mentre es treballa, i amb seguretat social per a les situacions de necessitat i d'envelliment.
A més dels efectes de la globalització neoliberal, l'objectiu d'eradicació de la pobresa topa amb dos contratemps prou importants: 1. L'escalfament global, que empobreix encara més les poblacions ja de per si empobrides. 2. Les polítiques d'austeritat imposades a la zona euro, que, diguem-ho sense embuts, han transformat el projecte europeu de prosperitat compartida (ara i amb les generacions futures) i de solidaritat internacional en un de desigualtat estructural i exclusió interna i externa. Els resultats demostren que, si la política econòmica europea –i de retruc l'estatal i regional– va orientada gairebé en exclusiva a guanyar productivitat per la via de reduir els salaris, precaritzar les normes laborals i disminuir el dèficit públic mitjançant retallades de despeses socials i productives i no amb l'elevació d'ingressos, no hi ha possible eradicació de la pobresa. Abans al contrari, es cronifiquen les situacions de pobresa i exclusió social, i s'aguditzen les desigualtats.
Arribats a aquest bon punt, cal demanar-se quin és el grau d'empobriment a casa nostra. Les dades oficials (Ibestat) són que l'any 2015, segons l'indicador Arope –que és el que empra Eurostat i que incorpora elements de qualitat en l'ocupació–, el 26,3% (23,8% l'any anterior) de persones estava en risc de pobresa o exclusió social. Més enllà d'això, cada vegada són més les llars que no poden fer front a despeses imprevistes o que no arriben a fi de mes. Malauradament, situacions no fa gaire desconegudes per aquestes contrades, com ara la dels treballadors/es pobres, la pobresa energètica, la pobresa infantil, l’exclusió tecnològica, l’exclusió financera o la pobresa en l'envelliment, han esdevingut realitats molt nostrades.
Bé estan celebracions internacionals, com les del 17 d'octubre, però el que és imprescindible és 'picar pedra cada dia', és a dir, que la ciutadania no estrictament rica ens organitzem per reclamar un canvi global de política econòmica. Des dels moviments socials –posem per cas el Fòrum Social Mundial (FSM) o la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l'Exclusió Social (EAPN)– s'hi està fent ja un molt bon treball. Des de l'acadèmia, cada vegada hi ha més evidències que és possible aquest canvi. En aquest sentit, crec imprescindible tenir en compte els 15 consells continguts en el llibre 'Desigualtat. Què podem fer?' d'Anthony B. Atkimson.
Una societat amb més justícia social i ambiental és qüestió de voluntat –i correlació de forces– política. Mentrestant, cal parlar d'empobriment provocat per les polítiques neoliberals i no d'una espècie de maledicció bíblica anomenada pobresa.
