Digerir l'extrema dreta

Diumenge vam poder veure les imatges d'una roda de premsa conjunta entre la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, des de l'illa de Lampedusa, que disposa d'un “centre d'acollida” (en diuen així) per a migrants amb cabuda per a 400 persones. En aquell moment n'havien arribat prop d'11.000, moltes més que habitants té l'illa. La imatge de la màxima autoritat política de la Unió Europea fent una roda de premsa al costat d'una governant d'extrema dreta d'un estat membre, sobre una emergència migratòria, constata dos fracassos: d'una banda, el de les extremes dretes i els neofeixismes europeus enfront de les crisis migratòries. I de l'altra, el de la socialdemocràcia en el seu intent de normalitzar aquestes extremes dretes i aquests neofeixismes i incorporar-los dins el sistema polític de les democràcies occidentals.

Les extremes dretes actuals no venen a fer revolucions ni cops d'estat. No cerquen tombar el poder establert, sinó parasitar-lo per la via democràtica del vot, perquè això les legitima. De la mateixa manera, el seu desig no és abolir les institucions, sinó controlar-les per difondre, des d'elles, els seus missatges d'odi i fractura social, perquè d'això s'alimenten electoralment. El problema (o l'avantatge) és que aquests missatges són d'escàs recorregut, perquè, tan bon punt arriben al govern, demostren que són falsos. Les teories de les extremes dretes sobre la suposada amenaça que representa la migració per a la ciutadania del país que la rep i per a la seva llengua i cultura, les històries de por sobre grans substitucions i sobre moviments teledirigits des d'obscurs poders ocults per desmuntar la identitat europea (o l'espanyola, o la catalana), i la idea que tot això es resol tancant portes i fronteres i usant la mà dura, tot això queda en evidència quan es confronta amb la realitat. I la realitat és que, si bé ningú sap com gestionar els moviments migratoris, qui menys ho sap i qui més inepte es mostra és l'extrema dreta. A banda de remoure el pitjor de la condició humana, el seu discurs i les seves —diguem-ne— propostes són estèrils i no serveixen per a res. I això val per a Meloni a Itàlia i per a Orriols a Catalunya i els seus patètics seguidors o festejadors, d'allà i d'aquí.

A la vegada, la Comissió Europea no ha estat capaç de construir una política comunitària de migracions, però sí que es veu amb cor de domesticar aquests partits d'extrema dreta i fer-los partícips de l'ordre establert. Confien, per fer-ho, en la més que demostrada capacitat que té el capitalisme pel que fa a la digestió de discursos, idees i moviments que en principi li són contraris. Però capitalisme i socialdemocràcia no són ni exactament ni necessàriament sinònims, i el perill (i el més fàcil que acabi passant) és que s'acabi donant credibilitat democràtica a governants, com Meloni, que no en tenen. La legitimitat dels vots no és suficient: també és imprescindible el respecte a les institucions i, sobretot, als drets de les persones.