La dignitat com a punt de partida

Un viatge, des de casa mateix, just suquí, a Maria de la Salut, dins el festival EiMa d’arts escèniques amb l’ànima i el compromís de Maria Antònia Oliver. Són dies de llenguatges nous i d’aterrar els cossos en un context que pren tota la rellevància. Un context rural que a voltes ens sembla buit de sentit, descontextualitzat en la ‘modernor’ turística, abandonat, sostingut només per la memòria dels que el varen habitar i en foren habitants en una simbiosi que era el comú, el quotidià, la normalitat, el proveïment, els ritmes guiats pels cicles… Un context que, alhora, intuïm com un espai en disputa, un espai de possibilitat. Són paisatges vitals que han estat interromputs, però alhora són paisatges que sentim potencials dels nous futurs que necessitam. I veim la por de molts de reconèixer el valor d’allò que té la capacitat de subvertir les dinàmiques imposades. Valorar-ho, doncs, és polític. I abordar-lo des dels llenguatges no habituals és donar-li ales a la imaginació i a la capacitat de crear els vincles, els temps, les intervencions i l’activació d’allò que volem transformar. Esdevé doncs un espai polític que requereix tots els esforços per ser recuperat, regenerat, repotenciat per tal de recuperar el sentit d’unes existències concretes en uns territoris concrets que necessiten mirades alliberades de prejudicis, de profecies autocomplides i autocomplaents. Mirades alliberades i alliberadores.

I és aquí on, precisament, conflueixen moltes de les reflexions compartides en les jornades ‘Pensar i fer des de la ruralitat’ que per segon any s’han organitzat durant els dies del festival. Enguany, a més, aprofitant la presència de Lassina Koné, ballarí i coreògraf de Mali, director artístic de la companyia Don Sen Folo, que treballa al municipi rural de Bancoumana i Ornella d’Agostino de Sardenya, ballarina i directora de l’associació Carovana S.M.I. de Cagliari, amb una llarga trajectòria en l’àmbit de producció i recerca interdisciplinàries. Hem dedicat dos dies a escoltar des d’on treballen, què els mou a intervenir des dels marges que representen el món rural, per exemple, de Bamako, i les diàspores que conflueixen a Sardenya; les migracions que connecten ruralitats a través de la mar, intentant connectar-ho amb la nostra pròpia ruralitat, en els valors que implica, lluny d’una evocació nostàlgica romàntica i simplista, sinó com a espai polític. Des d’on activen, per a què ho fan. Paraules com ‘dignitat’, ‘resistència’, ‘identitat’, ‘temps’, ‘observació’, ‘orientació’, ‘arrelament’, ‘escolta’, ‘connexió’, ‘memòria’, ‘silenci’, ‘pertinença’, ‘privilegis’, ‘simbiosi’… han sortit per ser qüestionades, resignificades, polititzades i evidenciar així la força i la coherència de la pràctica artística, en aquest cas la dansa, inscrita en un territori des de la consciència, el respecte i la intenció de provocar quelcom que el context pugui sentir com a propi i obri mirades i possibilitats emancipadores en què l’individu pugui sentir-se realitzat i la comunitat i el territori recuperin o no perdin la seva dignitat. Així, el territori no és merament un escenari bonic, el territori és un espai de relació, el territori esdevé el cos des d’on aquests cossos físics concrets parlen el llenguatge de la dansa, i interpel·len, qüestionen, proposen i valoren l’essencial i genuí del que sovint entenem per territori-cos quan parlam d’activismes comunitaris. Que ens venen de contextos llunyans, amb una mirada feminista i descolonial i que sovint miram com l’única esperança. Des del respecte, des del compromís i des del fer, amb relació als territoris que habitam i ens habiten i amb relació a la comunitat en la qual estam immersos, cada cop més diversa, i sovint contradictòria i polaritzada. Quin és l’ancoratge en aquest present convuls i en crisi des d’on activar els futurs desitjables i vivibles? És, potser, la recuperació d’aquesta dignitat de totes les persones, de totes les comunitats i de tots els territoris aquest punt de partida des d’on fer, sense necessitat d’explicar, les vides que mereixen ser viscudes per tothom vengui d’on vengui, sigui on sigui, i vagi on vagi.