La dignitat (recordant Guillem Frontera)
La –trista– notícia de la setmana ha estat la mort de Guillem Frontera, un buit que només en part podem compensar amb la lectura dels seus llibres i la memòria del seu llegat, que principalment està fet de cultura i dignitat. Dues coses que ben sovint manquen als nostres dirigents polítics. El darrer any i mig n'hem vist mostres particularment alarmants, d'aquesta mancança.
Dimarts, quan assumíem el traspàs del mestre i amic Frontera, va arribar una altra notícia, sincerament inesperada: el Govern de Marga Prohens es desmarcava de Vox, i acordava amb els grups de l'oposició no derogar la Llei de memòria històrica i negociar uns nous pressupostos, després de retirar el projecte de llei amb els comptes que havia d'aprovar amb el partit d'extrema dreta. Tot això, acompanyat de fortes declaracions abans i durant el ple del Parlament, per part de la mateixa presidenta Prohens i del seu vicepresident econòmic, Antoni Costa. Coses com “aquest govern té línies vermelles que no traspassarà mai”, “no trencarem la convivència a les aules per aprovar els pressupostos” o “vostè proposava carregar-se la llengua”, com a retret de Prohens a la portaveu de Vox, Manuela Cañadas, que va acabar la sessió parlamentària de dimarts, 10 de desembre, traient foc pels queixals, una expressió que convidam Cañadas a utilitzar d'ara endavant.
El problema és que, en l'any i mig que hem esmentat, hem vist aquest govern treballar precisament per carregar-se la llengua a la sanitat, l'ensenyament i a diversos àmbits de l'Administració pública, trencar la convivència a les aules amb un Pla de segregació lingüística i un suport descarat a l'escola privada i concertada en detriment de la pública, passar per damunt totes les línies vermelles dels consensos establerts en els quaranta anys d'autogovern i per deixar en no res la Llei de memòria històrica. És per tot això que aquest govern ha rebut una contestació ciutadana en forma de manifestacions massives (per la llengua catalana, la primera). L'única justificació per a tot aquest desgovern era la necessitat de mantenir el vincle adquirit pel PP amb Vox amb la investidura de Prohens, l'estiu del 2023. Això s'ha fet fins a moments políticament infames com consentir la permanència com a president del Parlament d'un individu com Gabriel Le Senne, investigat per delicte d'odi per haver destruït la foto d'Aurora Picornell i les Roges del Molinar durant un ple en què es debatia, justament, la derogació de la llei de memòria històrica.
La desastrada votació del passat 26 de novembre, en què el PP va validar 34 esmenes de Vox a la Llei de simplificació administrativa que atemptaven directament contra l'autogovern de les Balears, i la inflexibilitat de l'extrema dreta per revertir aquesta votació, van ser el punt d'inflexió que ara ha duit el PP de les Balears a replantejar la Llei de pressupostos. No hi ha cap motiu per confiar en la bona fe de l'Executiu de Prohens i, en canvi, hi són tots per rebre aquest canvi de rumb amb un escepticisme com el que sanament solia gastar Guillem Frontera. Tampoc hi ha motiu perquè els grups d'esquerra llancin les campanes al vol, com si haguessin aconseguit fer recapacitar el Govern, més enllà del que pot perfectament ser un mer tacticisme. Però tampoc n'hi ha per negar-se a explorar les possibilitats que s'obren a partir d'aquí, tant perquè el diàleg entre Govern i oposició és sempre necessari perquè la maniobra del PP de les Balears va en direcció clarament contrària a la dels seus companys de partit a altres comunitats autònomes. No hi ha hagut dignitat en aquests governants, però els ciutadans d'aquestes illes sí que en tenim. Guillem Frontera, amb tot el seu escepticisme, d'això n'estava convençut.
