Si es digués Pepe i hagués guanyat la Champions
La final de la Champions semblaria un esdeveniment prou important per fer-se un raconet en portada. Al capdavall, ha estat un esdeveniment que ens ha mantingut entretinguts uns quants mesos. Però la victòria del Manchester City va quedar relegada a la premsa de Madrid a llocs petits de portada (i a l’Abc no va trobar ni un trist raconet). A El Mundo i La Razón posaven tant d’èmfasi en Rodrigo, l’autor del gol, com en Pep Guardiola, i tant a Marca com a As el protagonista era clarament el jugador madrileny. A Catalunya, en canvi, era Pep Guardiola qui s’enduia tots els honors. I si mirem el diari de Barcelona que donava la victòria més petita, encara era considerablement més gran que el de Madrid més generós (o menys gasiu, vaja). L’Sport titulava “Històric Pep”, i hi ha cert consens internacional que el míster català es converteix en llegenda després de guanyar dos triplets amb dos equips diferents. Hi ha la sospita que potser és un crac, aquest noi. En canvi, a Villla y Corte són avars en el reconeixement. ¿Ho serien si el tal Pep es digués Pepe, i Hucha en comptes de Guardiola?
El País, d'enterrament
Prisa es vestia de dol per obrir portada amb titular luctuós “Hores de vertigen van forjar la nova esquerra post 15-M”. Com qui no vol la cosa, feien desmuntar l’última tenda de campanya indignada i decretaven la fi de tot un moviment i la seva integració, captiva i desarmada, sota les sigles de Sumar i amb el cadàver polític d’Irene Montero llençat de qualsevol manera. Un Sumar, esclar, molt més procliu a posar-li les coses fàcils al PSOE. Un nou pas, des de la presumpta esquerra, per afavorir el retorn al bipartidisme.
