El dilema agrari: qui dia passa, any empeny
Des que es va difondre la industrialització al món occidental, s’ha viscut una tensió entre la protecció del sector primari –agricultura i ramaderia– i la seva reducció progressiva per les forces del canvi tècnic i de la competència internacional. Amb l’abolició, l’any 1846, de les Corn Laws (les lleis que protegien aranzelàriament els productors de cereals del Regne Unit) es va iniciar un camí de més de trenta anys –en alguns casos quaranta o cinquanta, o fins i tot fins al 1913– de lliurecanvisme creixent arreu del món. El Regne Unit va importar productes agraris de tot arreu a canvi d’exportar els productes de la seva indústria. Els preus dels aliments van baixar, els salaris reals van pujar, i tot anava bé fins que Europa es va veure inundada per cereals barats procedents d’Ultramar (les Amèriques –Nord i Sud–). La solució per a molts pagesos europeus va ser emigrar cap a les Amèriques a fer-hi de pagesos. Però alguns països –França el primer, però Espanya poc després– van reaccionar protegint la seva pagesia amb aranzels més alts. Com més democràtics eren els països, abans feien aquest pas.
El tombant proteccionista va esdevenir permanent amb la Primera Guerra Mundial. Amb una breu excepció durant part dels anys vint, van desaparèixer els ideals de lliure canvi global que beneficiaven les classes obreres del món ric. Durant la Gran Depressió dels anys trenta, accentuada per la duresa del tombant proteccionista dels Estats Units, tots els països i blocs imperials van haver de promoure polítiques més proteccionistes dels seus sectors primaris. La Segona Guerra Mundial no va fer més que accentuar aquest moviment. En sortir de la guerra, es va enfrontar l’expectativa dels països exportadors d’aliments –Amèrica Llatina, principalment– de tornar al comerç lliure, amb la dels pagesos europeus de mantenir la seva protecció.
L’esclat de la Guerra Freda va fer inevitable oblidar Amèrica Llatina i protegir la pagesia de l’Europa Occidental. El Pla Marshall, primer, i la Comunitat Econòmica Europea, després, van ser la concreció política d’aquesta necessitat de garantir protecció d’ingressos a la pagesia europea, i evitar així que votessin comunista. El pes decreixent del sector primari feia més digerible aquesta decisió. El creixement de l’Europa Occidental ho compensava tot. El pes de les subvencions agràries anava reduint-se en el pressupost comunitari i permetia adreçar nous desafiaments i endegar noves polítiques.
En les darreres dècades, des de la creació de l’Organització Mundial del Comerç l’any 1995, la Unió Europea va activar una política d’acords de lliure comerç amb països o grups de països on aconseguir obrir mercats per a la indústria i els serveis europeus a canvi de concessions en el terreny agrari. No es liberalitzava l’agricultura a escala mundial, però la UE obria una mica el seu mercat. La Política Agrària Comunitària permetia compensar parcialment aquests moviments. D'altra banda, el compromís de reducció d’emissions de CO₂ també impactava sobre tota l’economia de la UE, inclòs el sector primari. Tots dos moviments han erosionat les rendes del món rural. Com més assumida estava la protecció de rendes, més insuportable es feia aquest deteriorament. França n’és l’exemple paradigmàtic, però no l’únic.
Cal dir que l’experiència de la UE és la de tots els països industrials rics, a l’Extrem Orient (Japó, Corea del Sud), al Sud-est Asiàtic (Tailàndia), a l’Amèrica del Nord (Estats Units) i a Europa, especialment si són més o menys democràtics. Tots han de fer el mateix: protegir els seus agricultors o perdre les eleccions. No ho han fet països pobres que volien industrialitzar-se a la força. Si eren comunistes (l'URSS de Stalin o la Xina de Mao), el resultat han estat fams en què morien milions de persones –especialment pagesos als quals s'expropiaven les collites per alimentar els obrers industrials i les ciutats–. Si no eren comunistes, el resultat era l’emigració massiva del camp cap a les ciutats –aquestes ciutats amb milions d’habitants vivint en barraques– i pobresa permanent.
No hi ha solucions fàcils al malestar pagès ni a la protecció del camp. Va a èpoques. Quan és fàcil marxar del camp i viure millor a la ciutat o quan és possible viure millor al camp produint i elaborant articles o serveis competitius, el camp no és cap problema sinó una solució. Quan no hi ha alternatives fora del camp o quan el camp no pot competir de cap manera, tenim un problema polític important. Si aquest problema neix de regulacions “urbanes” per reduir l’emissió de CO₂, el món pagès no ho digereix gens bé perquè sempre veu que contamina més el món urbà. Si neix de tractats de lliure comerç se sent directament agredit atès que és perdedor i els guanyadors no el compensen. En els països democràtics la solució sempre passa per trobar nous equilibris que permetin el “qui dia passa, any empeny”.
