El dilema després de la guerra
Un any després, comença a cristal·litzar entre els aliats d’Ucraïna un debat que pot ser determinant per a l’evolució de la guerra. En el camp de batalla, l’equilibri de forces, o més aviat l’absència de fets diferencials que les alterin, reforça les perspectives d’una guerra prolongada. És l’escenari amb què treballa el Kremlin, un cop fracassats els objectius inicials de la invasió.
El debat a Europa, en canvi, fluctua entre dues visions estratègiques diferents. Els partidaris de la victòria absoluta d’Ucraïna reclamen l’enviament de material bèl·lic suficient per recuperar els territoris perduts en el darrer any i, fins i tot, controlar la totalitat del Donbass i Crimea, com desitja Zelenski. Per assolir aquests objectius, les forces ucraïneses necessiten que els aliats posin a la seva disposició armament ofensiu més potent i, probablement, avions de combat per allunyar la línia d’atac rus. Alhora, la humiliació de Rússia permetria que el Kremlin, escarmentat, deixi de ser una amenaça recurrent per als països de la UE i l’OTAN.
Aquesta visió estratègica, molt present als països de l’Europa central i oriental i bàltics, no està exempta de riscos: des de l’escalada de la guerra –incloent-hi el recurs a l’armament nuclear per part d’un Putin que se senti acorralat– al seguidisme de la posició atlantista sobre la seguretat europea. Les presidencials nord-americanes del 2024, el creixent aïllacionisme en el camp republicà i els efectes de la Inflation Reduction Act fan témer la pèrdua de pes europeu a l’aliança transatlàntica i al món.
A l’altra banda del debat hi ha els que consideren que sempre caldrà tenir en compte el factor rus en l’arquitectura de seguretat europea. Si bé els Estats Units poden viure d’esquena a Rússia, la incidència de Moscou en el continent europeu no desapareixerà. Cal, doncs, mirar més enllà de la guerra per definir la visió estratègica i els interessos europeus, i cal ser realistes amb el suport a Ucraïna, ja sigui pel que fa a l'abast de l’ajuda militar o amb les possibilitats d'una adhesió ràpida a la UE.
A més, a mesura que les derivades socials i econòmiques augmenten, en forma d’alça dels preus de l’energia o dels aliments, també ho fan les veus que posen l'èmfasi en la necessitat d'aturar la guerra. Un 47% dels alemanys consideren adequat lliurar armes a Ucraïna, però el 53% també creuen que no s'han fet prou esforços per posar fi als combats.
El perill de la visió estratègica que prioritza l’estabilitat a Europa mitjançant el diàleg amb Rússia és també considerable: la fi de la unitat amb Washington i l’allunyament de qui segueix sent el principal garant de la seguretat europea, i l’enfortiment del discurs revisionista de Rússia i la Xina, en un moment en què augmenta la bretxa entre Occident i la resta del món. Segons una enquesta del Consell Europeu de Relacions Exteriors, mentre que un 71% dels americans i un 66% dels europeus consideren Rússia un adversari o rival, un 80% dels indis, un 79% dels xinesos i un 69% dels turcs consideren Rússia un soci necessari o aliat.
La bretxa entre els que prioritzen la derrota total de Rússia i els partidaris d’aturar la guerra a Ucraïna divideix ja l’opinió pública europea: mentre que els primers són més nombrosos a Polònia (41%), els segons ho són a Itàlia (52%) i a Alemanya (49%). El xoc de la guerra, no obstant, ha fet que el discurs polític a Europa es decanti per la necessària contenció de Rússia i que posicions com les de Polònia siguin ara per ara predominants.
Davant la situació sobre el terreny a Ucraïna i la creixent divergència estratègica a Europa, les veus de l’antimilitarisme proposen aturar l’enviament d’armament a Ucraïna, obviant que això comportaria la victòria de Putin. La guerra d’agressió fa impossible que l’atacat renunciï al seu dret a la defensa, sobirania i integritat territorial. I el renaixement del “No a la guerra” obvia que, per a molts països d’Europa, el militarisme expansionista del Kremlin és avui l’amenaça principal a la seva seguretat.
La seguretat a Europa no podrà ser només militar, però des del 24 de febrer del 2022 la defensa ha recobrat centralitat, després de dècades d’externalització d’aquesta preocupació en els Estats Units. No caldrà només que la UE gasti més en la seva defensa, sinó que gasti millor i de manera conjunta. El debat europeu necessita, doncs, recuperar els propòsits de l’autonomia estratègica i dels interessos de la UE després de la guerra. Mentre això no passi, el focus de la discussió no hauria de ser només el diàleg, o no, amb Putin, sinó construir els fonaments d’una coalició internacional que pugui acompanyar els marcs de seguretat europea i global de l’endemà.
