El dilluns, en compra llums

Aquesta setmana, el meu barri ha estrenat supermercat. Un supermercat generalista d'aquests de cadena, de cadena estrangera, amb productes estrangers etiquetats en idiomes estrangers que són presumptament molt més barats i que, cada quinze dies, publicita ofertes imperdibles de tota casta d'estris del nostre temps: petits electrodomèstics, roba, papereria, ginys electrònics, etcètera. A l'entrada, hi han col·locat uns pilons il·luminats que criden 'producte d'aquí', i exageren la presència d'una reduïda selecció de quatre ingredients predictibles (això és, sobrassada, pa moreno, un parell de marques de conserves i, a tot estirar, una safata de tomàtigues de ramellet).

Podria ser pel fet que una de les poques activitats permeses avui és la de sortir a omplir el cistell i, en conseqüència, la possibilitat de comprar en un establiment nou ―desconegut, verge, amb sorpreses― ha embalat tothom, o potser perquè la necessitat de gastar menys ha esdevingut urgent i palpable; però el cas és que, durant tres dies, pel carrer en qüestió s'hi ha cargolat una cua imprevisible i desconcertant, gestionada a l'estil dels parcs d'atraccions i aeroports, obligant els clients a fer esses durant més de deu minuts per uns passadissos acordonats i supervisats.

M'estava acabant de llegir l'Andrea Víctrix de Llorenç Villalonga ―premi Josep Pla del 1973, recuperat per Adia Edicions (2020) i novel·la a la qual em resistia per la poca simpatia vers l'autor―, i me n'hi vaig entrar per fer un experiment. Com d'encertades foren les seves prediccions? Ai..! La novel·la satiritza sobre l'illa (Turclub), tal com se la imagina el 2050: som més rucs, encara més consumistes i sobrevivim a costa de l'esclavització d'altres regions; ens dediquem bàsicament a l'hostaleria, que és l'estament que comanda, i els productes estrella són la beguda Hola-Hola i els atomicodomèstics. Doncs bé, a la Mallorca del 2021, enmig d'una de les 'crisis' del capitalisme ―agreujada per una epidèmia―, amb devers 170.000 persones inscrites al SOIB (de les quals 148.000 treballaven al sector serveis), tres quartes parts dels compradors del nou supermercat en sortien amb els carros carregats de refrescos, alcohol, menjars preparats i un exemplar, com a mínim, d'un dels productes ràndom que he esmentat abans.

Per mimesi amb la societat dels EUA (que a la novel·la s'han autoexterminat en una disputa amb Rússia i han quedat substituïts pels Estats Units d'Europa), en la realitat una gran part de la població ha substituït de fa estona l'activitat social d'anar a mercat per l'activitat familiar d'anar a comprar a les grans superfícies. Només que, amb la pandèmia, els qui s'ho poden permetre hi adquireixen únicament productes que s'anuncien com a eco, bio o orgànics, amb l'esperança que els immunitzaran contra els mals del món; però aquests no estan a l'abast de tothom i, d'altra banda, l'agressivitat rabent del capitalisme ha esborrat les hores que ens passàvem a la cuina, que permetien preparar aguiats sans i contundents amb pocs ingredients, i transmetre les receptes d'una generació o d'una casa a una altra.

Com sempre, i en resum, l'esperança són els joves i l'educació. Per això em sembla que no treu cap a res continuar avorrint-los amb el Bearn de Villalonga ―que, en la meva experiència, angunieja força―. L'autor té l'al·licient que explica alhora un estil literari i un període històric importantíssim (si estem en contra del feixisme, no hauríem de prohibir cap lectura sinó aprofitar-les per explicar-lo), però per què no baratem les seves nines trasbalsadores per l'Andrea Víctrix? Sí que els lectors es tornaran a trobar davant l'escriptura d'un home blanc benestant i conservador, però aquí l'autor deixa parlar el pensament contrari. A la meva classe d'institut, els seus comentaris homòfobs i la manera com tracta el tema de la prostitució, per exemple, n'haurien despertat més d'un que pesava figues. El gènere de la distopia connecta amb els adolescents, i aquest relat sobre el futur de Mallorca conté prou dosis d'acció i humor com perquè un lector en potència hi entri i, quan en surti, se li passegin pel cervell una pila de preguntes sobre el passat, el present i les perspectives de la civilització.

L'única manera de desembocar en un futur en el qual Villalonga no tindrà raó ―i faria un alè si no la hi hagués de donar― passa per alentir el ritme de tota la nostra activitat i disminuir el nostre impacte físic sobre els altres pobles. Passa per recordar i transmetre el record que, per menjar vedella, cal esperar-se nou mesos, i que els ametllers només treuen fruit un cop cada primavera; posar en valor la feina al camp i reparar el desdeny contra una agricultura que (tot i els períodes històrics de fam) ha bastat per crear la nostra cuina de subsistència. I també passa per una rehabilitació, car estem enganxats al consum; per entendre que mengem en excés provant d'omplir un forat a la panxa que no és de gana.