Dimitir no és un nom rus
Aviat farà una setmana que milers de persones van clamar per quarta vegada a València per la dimissió de Carlos Mazón a causa de la seva gestió de la DANA. Abans, el Parlament de Catalunya havia demanat el mateix, en forma de petició testimonial, esclar, perquè no servia per constrènyer-lo a resignar el càrrec. Però va posar en relleu que en el nostre entorn no s’acostuma a dimitir per responsabilitat política. Sobta, tanmateix, que la cambra catalana pugui instar el president de la Generalitat de baix a dimitir i no pugui qüestionar la monarquia com a institució aliena al principi democràtic. I això és perquè el Tribunal Constitucional va considerar, a instàncies del govern de Pedro Sánchez, que el Parlament s’extralimitava en les seves funcions i que el rei estava cobert per la inviolabilitat. La diferència és que, en aquell cas, el govern socialista va dir que actuava per “sentit d’Estat”, o el que és igual, que calia protegir el responsable de l’ominosa al·locució del 3 d’octubre, com abans s’havia fet amb el seu emèrit progenitor, tot i les conegudes malvestats, amb el pretext de no soscavar els fonaments del règim del 78, fins que el mateix sentit d’Estat el va compel·lir a abdicar perquè el bròquil ja pudia.
El lema "dimitir no és un nom rus" que encapçala aquest article va aparèixer a les mobilitzacions del 15-M com a expressió de fatiga davant la manca d’assumpció de responsabilitats polítiques davant dels escàndols. I és que, a diferència dels primers anys 90, en les acaballes del felipisme, en què hi va haver diferents casos sonats, el verb dimitir ja no es conjuga. Si n’hi ha, es tracta de destitucions encobertes de càrrecs subalterns, que es presenten com a renúncies voluntàries (“per raons personals”) que en realitat han estat forçats a marxar per fer de fusibles dels seus superiors.
Tot i la crisi del sistema de partits tradicionals i del bipartidisme rampant, amb la fragmentació política hi ha paradoxalment menys dimissions i la conducta predominant és la de resistir davant la irrupció de nous actors polítics com la ultradreta i els populismes de la pitjor espècie, tipus Alvise, com a forma de resistència democràtica davant del que es consideren acusacions falses o simple demagògia antielitista. No són habituals, doncs, casos com els dels exministres Vicent Albero o Antoni Asunción. Tampoc abunden dimissions com les dels també ministres Manuel Pimentel o Alberto Ruiz-Gallardón, o del conseller Santi Vila, per discrepàncies amb el seu cap. O la del conseller Alfred Bosch, per la gestió d’un cas d’assetjament sexual d’un subordinat. O, a un altre nivell, la d’Alfons Jiménez, company de la consellera de Territori, Sílvia Paneque, com a cap de gabinet seu, per una discutible imatge de nepotisme.
S’ha dit que no hi ha una cultura de la dimissió. Potser per allò de la moral catòlica i el perdó dels pecats, inexistent en la moral luterana que va dur una ministra alemanya a dimitir per plagiar la tesi doctoral. La tendència natural és la de cargolar-se a la cadira o que els partits no deixin dimitir algú per no malmetre el col·lectiu. Encara que també és cultural que el sistema no faciliti malauradament el retorn al càrrec en lloc de propiciar la mort civil quan hi ha exoneració, cas de Demetrio Lamadrid o el més recent de Mònica Oltra. I és que el problema, precisament, és la manca de sentit institucional que permeti jerarquitzar les actituds dels nostres manaires i estrènyer el marge de resposta que es considera socialment acceptable.
La qüestió no deriva tant de la manca de mecanismes de control-sanció, tot i que no aniria malament que es pogués censurar individualment un membre del Govern o que hi hagués mecanismes efectius de revocació com el que va dur al cessament de l’antic director de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso. I que s’impulsin les mesures de regeneració democràtica llargament anunciades. El tema és que, com deia Jean Monnet, un dels pares d’Europa, la vida de les institucions és més llarga que la de les persones que les encarnen, i les institucions, si estan ben erigides, acumulen saviesa que transmeten a les generacions futures.
Dit amb altres paraules, si les institucions no estan construïdes sobre bases sòlides i fiables, és impossible que hi hagi consens sobre allò que ha de quedar al marge de la batalla partidista, tot i que el sentit institucional és un concepte subtil, sempre difícil de discernir. Si no hi ha una mínima concessió al diàleg i persisteix l’extrema polarització en temes com les pensions o el salari mínim, aleshores és impossible que hi hagi consens sobre què convé fer en casos tan clamorosos i que danyen greument les institucions com els de Mazón o el del president del Parlament balear, Gabriel Le Senne.
