El dimoni de la inflació
Cada època afronta els seus propis dimonis. Però la seva multiplicació aquests anys està convertint el disseny de les polítiques públiques en un repte sense precedents. Si el 2020 i el 2021 es va tractar de gestionar la crisi pandèmica, l’any passat, entre la guerra d’Ucraïna i la crisi de les primeres matèries, la inflació va tornar com un malson al qual els nostres polítics feia molt que no s’havien d’enfrontar. Era una preocupació antiga, i antigues van ser també algunes de les propostes que es van fer per posar-hi solució.
Per exemple, la del ministre de Consum, Alberto Garzón, que advocava pel control de preus. L’experiència demostra que aquesta mesura provoca greus danys col·laterals: des de l’escassetat dels productes sotmesos a límits fins als mercats negres. Però amb l’evidència sovint no n'hi ha prou per aturar iniciatives polítiques que, malgrat sonar atractives per als electors, poden ajudar-nos ben poc. Per exemple, les rebaixes d’impostos o els 20 cèntims de descompte sobre els carburants que hem vist al llarg dels últims mesos. En el cas dels carburants, és una bonificació que no només ha reduït la recaptació pública, sinó que ha beneficiat especialment les llars amb més poder adquisitiu. O la llei de limitació de lloguers a Catalunya, que ha demostrat reduir molt més l’oferta d’habitatges que no pas el seu preu. Totes dues són mesures que sonaven bé, però que s’han demostrat ineficients.
Repetir propostes que sabem que no funcionen pot tenir un sentit polític –en el curt termini– però no econòmic. Però també és cert que, si bé els últims anys hem viscut un reguitzell de malediccions, hem vist, al mateix temps, una gran innovació en la manera com diferents administracions han intentat donar resposta als problemes públics. En les prestacions socials, tenim l’exemple de l’Ajuntament de Barcelona, a través de les targetes moneder que es van donar a les famílies més vulnerables durant la pandèmia, o avisant per SMS les que es podien acollir al Fons d’Infància.
I també amb les grans reformes pendents, com la de la fixació de preus al mercat de l’energia. La coneguda com a excepció ibèrica, el topall als preus del gas. La crisi energètica es transformava en una crisi de preus, i aquesta mesura no passava pel seu control, sinó per reduir el sobrebenefici que des de feia anys s’estava generant als nostres mercats energètics. Un canvi necessari que ha permès no només reduir el preu de l’electricitat –frenant així, en part, la inflació– sinó també demostrar que fins i tot les regles del joc més establertes i més àmpliament acceptades es poden canviar.
Aquests últims anys ens han servit per veure que poques crisis i sotracs es poden preveure, d’una pandèmia a una guerra europea. Per una banda, algunes de les solucions que hi hem posat eren clarament antigues. Però, per l’altra, hem innovat en molts àmbits. Com a resultat, hem descobert que tenim una caixa d’eines de polítiques públiques prou àmplia per fer front a problemes inesperats. Cal seguir innovant, provant i experimentant amb noves –i velles– solucions que tinguin en compte els incentius de tots i el benestar global. I cal aprendre del passat. El dimoni sap més per vell que per dimoni.
