Com una exhalació, així ha passat Bauzá per les Balears aquesta setmana. En aquest temps ha passat d’aparèixer en portada i mobilitzar tot el PP en contra seva (des de l’insípid Vidal a l’incombustible Cañellas) a ser una anècdota que molts, sense manies, cataloguen com un brot de mental malaltia. Quan es pretenia rebaixar les ínfules a qualcú, la frase que rematava tota vanitat, deixant el presumptuós per terra, era un simple “el dimoni ja no fa por a ningú”; dit així, sense èmfasi, però amb acerada precisió. Qui va ser el dimoni temut per tothom i exaltat per permanents aprenents de bruixot que el reverenciaven, ara no aconsegueix generar ni el respecte inherent als càrrecs. És una jugueta trencada, un vestit passat de moda que ningú no gosa regalar per no ofendre el receptor. Perquè un pot perdre batalles polítiques i conteses electorals i mantenir, alhora, la seva preeminència en un partit molt jerarquitzat, com és el PP. Pot convertir en actius les crítiques dels enemics, encara que siguin massives manifestacions d’afartament per les seves polítiques, si ofereix la imatge de la convicció i aconsegueix generar, entre els seus, l’esperança en la victòria. Per més difícil que sembli. Però no es perdona la mesquinesa. I Bauzá s’ha mostrat mesquí quan ha usat el partit per interessos propis, com molts altres han fet abans –i se’ls ha perdonat–, però, sobretot, quan ha passat de la supèrbia del nouric que es vanta de no necessitar el sou públic, com precisen molts dels que encimbellaren, a pidolar l’escó en l’inútil Senat. Es perdona el fracàs, no el ridícul. Aferrar-se al càrrec i brandar suports imaginaris, com un foll quixot, és ridícul: desesperat ridícul.