El dimoni sempre pixa al mateix redol

Disposar d’una eina per mitigar els impactes negatius del turisme a les Illes Balears ha estat un autèntic via crucis. Dues dècades d’estira-i-arronses entre el Govern i el sector hoteler que semblava, ara sí, que havien acabat amb la consolidació d’un impost destinat a promoure el turisme sostenible. I potser aquí hi ha un primer error de base perquè la interpretació del que s’entén per turisme sostenible difereix molt segons qui en fa bandera i no diguem ja quan parlam d’estratègies per mitigar una de les externalitats del turisme: l’estacionalitat. Com a conseqüència, qui té bo roda i qui no, redola. 

Quan des del món acadèmic s’analitzen els impactes del turisme sol fer-se des de tres grans variables: l’econòmica, la mediambiental i la sociocultural. Sense entrar si el terme 'sostenibilitat' és en si mateix un oxímoron, cada vegada hi ha més consciència que només tenint en compte tots els nivells d’impacte es poden fer polítiques que promoguin un cert equilibri entre desenvolupament i protecció del territori, el creixement econòmic des de l’equitat social i, encara que en menor mesura, la promoció i protecció de la cultura. Ara bé, una altra cosa és el com i en quina direcció en una comunitat en què el turisme és el pilar de l’economia. L’impost es converteix així en una guardiola que permet fer i desfer sense gaire complicacions. O no... 

El finançament amb doblers de l’impost de turisme sostenible del concert del grup PRISA Los 40 Music Reward ha reobert la caixa dels trons. A excepció de la Conselleria de Turisme, ningú entén com es poden destinar més de mig milió d’euros (més d’un milió si hi sumam altres ajuts de lAdministració) a l’organització d’uns concerts que ja de per si tenien l’èxit garantit, i que no se sap molt bé com, teòricament, promouen la desestacionalització turística. No és estrany. Mentre els artistes consagrats es feien les fotos de rigor a la passarel·la VIP, el món de la cultura encara mira de sobreviure a la crisi originada per la covid-19 sense gairebé ajuts i, el que és pitjor, sense expectativa que n’arribin.  

Tan se val si la feina que fan té o no relació amb el turisme. Vegem, si no, el cas de la Casa Planas, una de les millors iniciatives culturals de Palma que sobreviu com pot amb un pressupost anual deu vegades inferior al cost del concert. Gràcies als seus milers de socis i a les enormes dosis de voluntariat dels seus promotors, 2.500 metres d’arxiu i laboratori fotogràfic condemnats a la desaparició han trobat un nou ús com a plataforma d’experimentació, investigació i creativitat preservant entre d’altres tota la història gràfica del turisme. Desenes de milers de fotografies, negatius i postals, milers de càmeres i centenars d’objectes que han evitat desaparèixer, com gran part del nostre patrimoni industrial i a qui l’Administració destina, quan vol i de manera condescendent, quatre cuscurrulles per pur postureig. 

En el fons, és la punta de l’iceberg d’un problema molt més greu que tenim a ca nostra. No ens creim el que predicam i ni ens imaginam que puguem ser referents d’altra cosa que no sigui el sol i platja. Ens poden l’horterisme, la fastuositat i el provincianisme i deixam sempre a un costat aquelles petites iniciatives que realment creen xarxa des d’un apropament a la ciutadania i a un turisme de valor afegit. És la mentalitat acomplexada d’haver de dur sempre referents de fora sense posar a disposició de qui realment fa coses els mecanismes perquè es pugui créixer i avançar. La lluita del peix petit que no pot menjar dels fons Next Generation perquè no disposa de les eines per demanar uns ajuts que encara que teòricament haurien de ser per a ells i el que representen, acaben en mans dels peixos grossos de plantejaments oposats. Una llàstima que des de l’Administració no es vegi i, en el fons, perillós perquè d’altres sí que ho veuen. 

Fins ara, l’impacte de la coneguda popularment com a ecotaxa ha tingut un cost zero en la imatge turística de les Illes Balears. Contra pronòstics fatalistes, els turistes entenen que han de pagar aquesta taxa com mil i altres que ja paguen a casa seva per motius semblants essent anecdòtics els casos en què hi ha oposició. Tot i això, s’ha fet molt poc perquè es conegui on es destinen i què s’ha fet amb els doblers recaptats i, vist el panorama, potser és millor que hagi estat així. No debades, és complicat que un turista entengui que justificant-nos en la seva petjada ecològica el plomem per finançar l’organització de concerts i ves a saber quines altres ocurrències clientelars.  

Vaig fer la prova parlant del tema amb diferents artistes alemanys que havien vengut a l’illa per dur a terme una sèrie de projectes artístics sobre la relació d’Alemanya amb Mallorca. Ni ho entenien ni se n’avenien, però, amb una dita seva, em resumiren la percepció que tenien de tot plegat: “El dimoni sempre pixa al mateix redol”. Ara mateix desconec si tenim cap dita a Mallorca que hi escaigui tant. Resta per veure si, com diu el president de PIMEM, Jordi Mora, com a mínim en traurem una reflexió col·lectiva sobre on hem de destinar els doblers de l’impost de turisme sostenible a partir d’ara. Massa bé si és així.

Joan Miralles és sociòleg