Diògenes planetari
Ho hem de reconèixer. Com a espècie, som embafadors. Amb tendència a l’excés i a l’acumulació. Durant mil·lennis no se’ns va notar tant, perquè la vida era costeruda i cada passa era un sidral. Havíem d’anar a poc a poc i, sobretot, calibrar, prioritzar, decidir, triar... Ara no. No triam mai: ho volem tot.
El minimalisme no és el nostre fort. No sabem reduir ni simplificar. Al contrari, tot acaba sumat, superposat, amplificat. Ens hem acostumat a viure enmig de l’acumulació sense sentit i a córrer cap enlloc. Si ens demanen d’un en un, resulta que el nostre suposat objectiu vital és àmpliament compartit: seguretat, tranquil·litat, felicitat... però no semblam gaire ben encaminats.
A Andrea Víctrix, la decadent distopia villalonguiana, els ciutadans viuen sotmesos als atomicodomèstics, variats artefactes de tecnologia avançada que suposadament faciliten la vida dels humans i els procuren felicitat. Però l’obsolescència, la contaminació, el renou... són grans “externalitats” dels sofisticats invents. N’hi ha més, però: el materialisme, el consumisme, l’alienació, la dependència, les noves necessitats creades... No és difícil veure-s’hi reflectit.
Després de dècades envoltats de tants d’ítems i gadgets, ja hauríem d’estar literalment intoxicats de tanta felicitat. I, sobretot, hauríem d’estar manifestament desenfeinats. Només els invents de la rentadora elèctrica i la cuina de gas, ens haurien d’haver reportat de quatre a sis hores diàries de joiosa ociositat. No és aquesta, però, la percepció general.
Les valuoses hores lliures –guanyades gràcies als vehicles, els estris mecànics o les aplicacions informàtiques– automàticament s’atapeeixen de nous objectius, necessitats i obligacions. Ni reduïm ni simplificam. Només acumulam. Més temps no significa més calma, sinó més tragí i més estrès.
Més compres, més viatges, més pantalles, més desplaçaments, més vida social, més mercaderies, més transport, més residus... Res massa ben pensat. Especialment per a un planeta exhaust. La veritat és que, des d’aquesta perspectiva, la idea d’una setmana laboral de quatre dies resulta inquietant.
El turisme i el capitalisme són sistemes essencialment acumulatius. Deu ser per això que, a Mallorca, tot ha estat tan ben rebut. Hem anat coneixent el turisme d’hotel, d’apartament, de segona residència, de lloguer turístic, de creuer... Però no alternativament, sinó sumativament. Tot hi ha cabut. Estretets, això sí.
Sempre ha semblat que les nostres disfuncions turístiques s’havien de combatre amb dos mantres miraculosos: la desestacionalització i la diversificació. Però hauríem de deixar de fer-nos trampes al solitari: les dues propostes han de ser substitutives, no acumulatives.
“Desestacionalitzar” hauria de significar repartir el contingent de turistes al llarg de l’any, no arribar al col·lapse turístic tots els mesos de l’any. Ens hem d’assegurar que si venen més turistes el mes de febrer, en vinguin menys el mes d’agost. Tal qual. Està bé “diversificar”, però si introduïm nous sectors econòmics a un territori tan limitat, hauria de quedar clar quin segment de l’activitat turística donarem de baixa. Perquè tot no pot ser.
L’acumulació i l’acceleració il·limitades ens han duit a un escenari de saturació –turística, demogràfica, sensorial...– amb moltes cares. Com l’amenaça dels parcs fotovoltaics en sòl rústic, que mai plantegen reduir la producció d’altres fonts energètiques. O com el sector de la restauració, que presenta una acusadíssima hipertròfia a les Balears: 200.000 places noves en 10 anys, un 25% de creixement. Ara CAEB Restauració calcula que a Mallorca hauran de tancar uns 600 restaurants i ho atribueixen a les abusives despeses que pateixen, però per ventura també és que en sobra qualcun, no?
La mobilitat s’ha complicat fins al paroxisme. En el mateix cap de cantó, poden competir, per l’espai i la preferència, el vianant, el ciclista, el patinet, el patinador, el runner, el bus escolar o de línia, la furgoneta de proveïment, el cotxe privat, el taxi, la moto, el repartidor motoritzat, els vehicles de manteniment... Hem fet el mateix: hem sumat sense substituir.
Ara ho volem aclarir amb més aparcaments i més carrils d’entrada a Palma, cosa que incentivarà que s’hi sumin encara més vehicles. O amb el tren de Llucmajor. Hauríem d’aspirar que els 7,5 milions d’usuaris prevists fossin “substitutius” i no “acumulatius”, perquè, si no, amb 690 milions de cost i vuit anys d’execució, haurem fet el negoci de na Peix Frit.
L’acumulació i l’acceleració, però, són universals, i ja hem extenuat i empastifat tot el planeta. Tant, que n’hi ha que somien d’arribar a Mart per salvar-se de la malaguanyada Terra, que ja donen per perduda. Tenc per a ells una mala notícia: mai viurem a Mart. Desgraciadament, Elon Musk, tampoc.