Dipòsits i bancs (1984)

De l’article de Manuel Ibáñez Escofet (Barcelona, 1917-1990) a La Vanguardia (25-X-1984) traduït per ell mateix. Aquest diumenge fa trenta-quatre anys del traspàs d’aquest periodista de referència que va dirigir el Tele/eXprés (1968-1976) i que va ser director adjunt de La Vanguardia a proposta de Francesc Noy, que dirigia el diari de 1983 a 1987. Dos presidents de Catalunya, Tarradellas i Pujol, eren lectors confessos d’Ibáñez Escofet.

Avui hauria d’escriure sobre el debat que té lloc al Congrés dels Diputats. Al vell palau de la Carrera de San Jerónimo, com deien els cronistes castissos de l’època en què Madrid girava al voltant de la Puerta del Sol, un espai molt definit que tant servia per a donar la benvinguda a l’any nou o proclamar la República com per a assassinar un president del Consell de Ministres. Però és massa aviat. Hem de deixar reposar les idees, com reposa als cups el most de l’última verema. Escric i sento la veu de Felipe González contestant a Miquel Roca i Junyent. És massa aviat, com deia. Avui he llegit una notícia plena de suggeriments i d’elements que inviten a la reflexió: Catalunya ocupa el primer lloc en recursos del sistema bancari, amb el 21 per cent. Els dipòsits pugen a més de tres bilions de pessetes, a 3,141, per ser exactes. Un es pregunta, davant d’aquestes xifres, que signifiquen una vida econòmica i financera activa, una indústria, un comerç i una activitat en altres sectors importants, per què no hi ha cap banc, entre els grans bancs, català. Us diré, d’entrada, que jo no crec en la maledicció que els catalans, que serveixen per a tantes coses, no serveixen per a banquers. Hi ha d’altres raons, a més dels nostres defectes coneguts, del nostre individualisme, del nostre afecte per l’empresa que es pot tenir a la mà, i una d’elles podria ser aquesta fotesa dels tres bilions, que tant deu temptar els altres bancs. Els tres últims grans fracassos fan rumiar. El primer, el de l’il·lustre Banc de Barcelona, pot atribuir-se, i de fet s’atribueix, a un greu error de gestió després de la bogeria de la Guerra Europea, però no es pot dir el mateix del de Banc de Catalunya. Aquest va morir després d’una indecent jugada del socialista basc Indalecio Prieto, amb uns negocis participats de tanta solidesa que van permetre a Espanya de viure als anys posteriors al crac. Continuàvem sent els primers a generar estalvi i dipositar-lo als bancs, però no ens el deixaven administrar. Suposo que sempre han tingut por que si al poder polític que Catalunya tradicionalment reclamava s’unia el poder financer apropiat a la seva natural potència s’establiria un desequilibri. Eduard Recasens, que va ser un dels creadors del Banc de Catalunya, probablement l’encertava quan deia: “Tots els pobles necessiten una banca pròpia; si el seu comerç i la seva indústria no tenen independència encara, penso que com a complement la banca ha d’estar saturada de sentit de patriotisme.” Aquest patriotisme, segurament mal administrat, massa sincer i amb errors en el càlcul del futur, és la causa de l’últim dels accidents bancaris catalans, el de Banca Catalana. Soc dels qui pensen que hi ha hagut voluntat de destrucció i que, sense conèixer culpables directes, s’ha seguit la vella política de terra cremada en la banca de Catalunya. [...]